La premsa espanyola de paper està tan compromesa amb la defensa, al preu que sigui, de la unitat d'Espanya i, alhora, tan necessitada d'aliment econòmic per la crisi de model que pateix, que bona part de les reflexions sobre el que suposa el CatalanGate cal buscar-les com abans en la premsa estrangera, i d'una manera molt especial. El Financial Times, sense cap dubte el referent econòmic de més prestigi, acaba de publicar un article del seu editor sobre qüestions europees, Tony Barber, en el qual compara l'espionatge amb Pegasus a una sèrie de polítics, activistes, advocats i periodistes independentistes que han dut a terme, alguns pel CNI i altres per les clavegueres de l'Estat, amb el cas Watergate que va acabar amb la presidència de Richard Nixon.

El cas d'espionatge més massiu d'Europa, revelat pel laboratori Citizen Lab de la Universitat de Toronto, complirà aquest dimecres un mes des que es va fer públic. El govern espanyol es resisteix com a gat panxa enlaire a donar informació i molt menys que les responsabilitats arribin allà on ja haurien d'estar —cessada la ministra de Defensa, Margarita Robles, i exigència al ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, de l'activitat d'espionatge duta a terme pel seu departament— i, per descomptat, una comissió d'investigació al Congrés dels Diputats.

El diari britànic diu una obvietat que costa trobar en la premsa espanyola: la responsabilitat fonamental de la utilització del programari Pegasus recau en els governs i en les agències d'intel·ligència, que són els únics que poden accedir sense problemes a comprar-lo. Puntualitza que les democràcies no deixen, en cap cas, que els seus espies vagin per lliure i recorda que les democràcies són fràgils com cases de vidre i que val la pena que els polítics no les posin en risc. Cap d'aquests advertiments no ha estat tingut en compte pel govern espanyol, que ha espiat simplement per raons polítiques i per conèixer els moviments dels adversaris polítics.

No és veritat que la base de l'espionatge tingui a veure amb moviments per aconseguir la independència de Catalunya. Es perseguia els independentistes amb aquesta excusa peregrina —també seria il·legal— i el que es feia era conèixer els seus moviments polítics a Espanya i a l'estranger, i espiar els advocats per saber quina era l'estratègia de defensa dels seus patrocinats, fonamentalment presos polítics i exiliats. A més del cas del president Pere Aragonès quan s'estava acordant la investidura de Pedro Sánchez hi ha, per exemple, el cas de l'advocat Gonzalo Boye, en les dates en què el president Carles Puigdemont compareixia davant de la justícia de Bèlgica.

Per tot això, la dimissió de l'exdirectora del CNI no té valor polític davant de la gravetat del que ha passat. Ningú no es pot arribar a creure que les decisions no s'han pres molt més amunt. Com ningú no s'ha de conformar amb una promesa vaga que els fets no es tornaran a repetir. Qui pot a hores d'ara arxivar un afer de tanta gravetat?