Catalunya i els mitjans públics d'aquí i d'allà estan tan preocupats pels afers del món, que de vegades costa trobar com, on i de quina manera s'han esdevingut les coses que passen al nostre país. I no em refereixo als episodis de violència que hem viscut els darrers dies i als quals el Govern ha reaccionat assenyalant que Catalunya és un país segur, confrontant el que diuen les estadístiques oficials amb les percepcions de la gent. Les dues coses poden ser veritat, però en aquesta matèria —com en moltes altres—, el que acaba comptant a l'hora de la veritat és una cosa tan subjectiva com la sensació dels ciutadans. Però no és a aquesta violència a la que volia dedicar aquest article, sinó a un altre tipus de violència que no és física, però en què la força del més poderós acaba destrossant el més feble. És una agressió que acaba deixant malferit el país i minvant les seves oportunitats per desenvolupar-se d'acord amb la riquesa que genera i els acords polítics als quals arriba, en aquest cas amb l'Estat espanyol.

Un estudi elaborat per la patronal de Foment del Treball, presentat aquest dilluns a partir de les dades de licitació d'obres, ofereix xifres veritablement alarmants i que posen en relleu una cosa tan preocupant com sabuda: el dèficit inversor en infraestructures a Catalunya es continua disparant. La manca d'execució pressupostària, especialment per part de l'Estat, ha disparat en 3.500 milions més el dèficit, que ja ascendeix als 49.543 milions d'euros entre el 2009 i el 2025. Per fer-nos una idea del que representa aquesta quantitat, hi ha un exemple que ho diu tot: el projecte de pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2026 presentat al Parlament pel Govern de Salvador Illa i que va ser retirat per la manca de suports parlamentaris ascendia a 49.162 milions d'euros de despesa no financera, incloent-hi, és clar, les partides principals destinades a salut i serveis públics. Són xifres equivalents, gairebé un calc, i no sembla indignar els responsables, ni que les paraules del president de la patronal, Josep Sánchez Llibre, responsabilitzant-ne directament l'executiu espanyol i assegurant que la situació era "alarmant, profundament indignant i absolutament intolerable, la constatació d'una nefasta gestió pública”, mereixin cap reflexió.

Catalunya es troba estrangulada per dos colls d'ampolla que li impedeixen desplegar els recursos que genera: el dèficit fiscal i la baixa execució de les inversions de l'Estat

De fet, val la pena fixar-se en les diferències d'execució entre les diferents administracions. Són xifres de l'últim exercici disponible: el govern espanyol va executar el 44,6% del que estava previst, la Generalitat el 87% i les administracions locals el 96%. L'any passat, amb un escenari base d'una inversió en infraestructures del 2,2% del PIB —percentatge equiparable al de les principals regions industrials d'Europa—, Catalunya hauria d'haver invertit 7.365 milions d'euros en infraestructures, però només hi va destinar 3.990 milions, amb la qual cosa va acumular un dèficit de 3.375 milions. Els darrers tres anys, el dèficit sempre ha superat els 3.000 milions. La patronal catalana ha posat èmfasi en la manca d'inversió ferroviària per part de Renfe i, especialment, d'Adif, que no arriba al 50% del que ella mateixa pressuposta. La propietària de la xarxa només ha invertit a Catalunya el 48,65% del que preveia de mitjana en el període 2010-2023. La manca d'aposta per les vies catalanes ha estat especialment flagrant els tres últims exercicis amb dades disponibles, quan va ser del 16% el 2021, del 26% el 2022 i del 32,5% el 2023. Pel que fa a Renfe, l'execució pressupostària en aquests catorze anys és del 62%, i en el cas concret del 2023, va superar el que estava previst un 28%.

Ho hem dit més d'una vegada: Catalunya es troba estrangulada per dos colls d'ampolla que li impedeixen desplegar els recursos que genera. D'una banda, el dèficit fiscal que no deixa de créixer i que se situa, amb petites oscil·lacions, en el 8,4% del PIB, que supera els 21.000 milions. No hi ha govern espanyol que vulgui asseure's a parlar-ne. Uns ho fan amb més disposició de cara a la galeria, com és, de vegades, el de Pedro Sánchez, i altres de mala manera, com l'anterior del PP, liderat per Mariano Rajoy. Els partits catalans no han fet mai un front comú, ni en aquells moments en què semblava que era possible una certa unitat. Ara ja no és que no vagin de bracet, sinó que es tiren cada dia els plats pel cap. El segon coll d'ampolla és el de l'execució de les inversions de l'Estat, que sempre són molt baixes a Catalunya i superen el 100% a la Comunitat de Madrid, que, com el crupier al casino, sempre guanya. Famosa és aquella frase: la banca sempre guanya. És a dir, que en els jocs d'atzar, els casinos i cases d'apostes a llarg termini sempre mantenen la seva rendibilitat.

Els catalans som sempre aquells jugadors al casino que encara no hem après que la casa guanya sempre. I el més preocupant és que sempre pensem o publicitem que hem guanyat, fins que un dia, com el conte de la Ventafocs, la màgia desapareix. Perquè sempre desapareix.