La no-inclusió de Mariano Rajoy a la llista de compareixents sol·licitada pel PSOE per a la comissió del Congrés dels Diputats que ha d'abordar l'Operació Catalunya, no per imaginable deixa de ser una notícia molt negativa. Què fan els socialistes amagant el cap sota de l'ala després de la multitud de notícies que confirmen que des del govern espanyol es va establir una xarxa policial i de les clavegueres de l'Estat per divulgar notícies falses sobre els independentistes? Què fa el partit que avui governa Espanya posant-se de perfil quan consta que l'ordre de dur a terme investigacions irregulars, i per tant il·legals, per desacreditar molts dels seus dirigents va sortir des de les més altes esferes del govern de l'època? Ja sé que la resposta només pot ser una: protegir-se els uns als altres en qüestions autodenominades d'estat i on qui mana sap que pot comptar amb el lleial partit de l'oposició.

Les bufetades són per a la renovació del Consell General del Poder Judicial, la llei del només sí és sí, el retorn o no a la seva posició de comandament de la Guàrdia Civil del general Pérez de los Cobos o el cas Tito Berni o qualsevol dels innombrables episodis de corrupció que els persegueixen. Però quan es tracta de la unitat d'Espanya, la resposta política a aquells anys la va donar el govern del PP, i el PSOE ho va avalar per darrere amb pactes que encara no han estat del tot explicats, però que recollien un compromís que ha estat invariable des de l'inici de la transició: en això, estem junts i no anirem gaire més enllà de l'estrictament necessari. I així està sent i així serà.

Com va ser així, en un altre capítol greu de la història, quan es va començar a posar negre sobre blanc en la guerra bruta de l'Estat contra ETA i l'aparició dels GAL. El PP, amb Manuel Fraga al capdavant, esquivava la confrontació amb Felipe González i el debat sobre el senyor X. Més tard, José María Aznar va deixar fer a mesura que s'anaven publicant notícies i sabent coses, i es va centrar més en la corrupció socialista que no pas en els GAL. Aquesta entesa entre PSOE i PP en aquestes qüestions sempre ha tingut un marge ampli de desacords, però sense arribar a situar-se cap dels dos com un partit d'oposició. En aquest cas, no serà diferent i l'Operació Catalunya naixerà molt encotillada si no té entre els seus compareixents, de Rajoy cap a baix, tots els protagonistes d'aquells anys, amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant i els responsables del Centre Nacional d'Intel·ligència des de l'any 2012 amb el general Félix Sanz Roldán al capdavant.

Centrar-la en Jorge Fernández Díaz i María Dolores de Cospedal és, políticament parlant, un frau. Tothom sap que el qui va ser ministre de l'Interior compartia amb el president del govern qualsevol decisió sobre Catalunya per petita que fos, i la majoria de les vegades amb Jorge Moragas, el cap de gabinet, nascut a Barcelona i actualment ambaixador a Tanzània. En aquest cercle de persones de la primera corona de confiança de l'inquilí de la Moncloa en aquells anys també hi va estar, fins a finals del 2016, José Manuel García-Margallo, caigut en desgràcia per la loquacitat, la confrontació amb Soraya i les ambicions personals.

Ja veurem si, malgrat que el PSOE no ha demanat compareixences clau, acaba votant les que posin a sobre de la taula els grups independentistes catalans o s'amaga darrere de la inevitable falta de consens que es produirà. Seria una manera d'entrar per la porta del darrere, però una mínima esperança que es poden arribar a traçar nous fils d'investigació o que no s'impedeix d'avançar en la confirmació de la persecució d'aquells anys.