He seguit totes les eleccions catalanes, des de les primeres de març de 1980 en què amb sorpresa Jordi Pujol es va imposar a Joan Reventós, per saber perfectament com es desenvolupen els mitjans de comunicació espanyols i també els partits que no són d'obediència estricta catalana a l'hora d'espanyolitzar la campanya. Sota la capa de "cal parlar de les coses que afecten als ciutadans", s'amaga sempre defugir el debat de fons, l'important: Catalunya no pot atendre els seus ciutadans com es mereixen per l'asfíxia econòmica que pateix.

I l'opressió que pateix la pateix per dues vies: la primera, el sistema de finançament que provoca que el dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya superi els 20.000 milions d'euros anuals. La segona, de molt menor quantia, però molt més humiliant, en el compliment dels pressupostos generals de l'Estat. Les inversions que allà apareixen, que sempre són inferiors a les que li tocaria a Catalunya, acaben no complint-se mai. Són famosos els exemples que mentre Catalunya es queda en una mitjana anual que no sol arribar al 50%, la Comunitat de Madrid sol sobrepassar impúdicament el 100% i a tothom li sembla d'allò més normal. Això passa amb governs del PP i també, més recentment, amb els de Pedro Sánchez.

La rebel·lió que es va produir a Catalunya de les classes mitjanes contra el tractament de l'estat espanyol va portar primer a reclamar el pacte fiscal, sense cap èxit. Més tard, es va elevar l'aposta amb l'estat independent i va acabar amb el referèndum de l'1-O i la proclamació d'independència. La repressió judicial, policial i política va tallar de soca-rel tot el procés. Però, ara, quan s'ha pretès tornar a parlar de les coses que interessen als ciutadans, s'ha comprovat que en els gairebé set anys que l'estat espanyol ha tingut per revertir aquelles velles reivindicacions del catalanisme no havia fet res. Res de res. Zero patatero, que diria l'expresident Zapatero.

Per això, el procés segueix com l'elefant al mig de l'habitació. Hi ha un cert desànim a les files independentistes i també cansament. Hi ha hagut errors, alguns s'han reconegut i d'altres no. Però l'esperança d'una relació diferent amb Espanya, l'exigència de revertir el maltractament fiscal per poder, entre altres coses, abaixar impostos, persisteix. I la campanya electoral catalana, la catorzena, tornarà a anar del mateix que han anat les 13 anteriors. I la victòria se l'acabarà emportant qui sigui percebut com el polític capaç d'obtenir els millors resultats per a Catalunya en la negociació amb Madrid.

La campanya electoral catalana, la catorzena, tornarà a anar del mateix que han anat les 13 anteriors

És cert que el 2017 i el 2021, Ciutadans i PSC van guanyar els comicis, però en cap dels dos casos no van poder governar. Molts pensen que aquest 2024 serà diferent. Esperarem una mica i veurem com se sedimenten els moviments que hi ha hagut i si hi ha un canvi de rasant després de la precipitada convocatòria electoral del president Aragonés. I què ens diuen les enquestes en les pròximes dues o tres setmanes: si les eleccions són una cosa de tres, Illa, Puigdemont i Aragonès o, al contrari, han passat a ser una cosa de dos, que la victòria només pugui caure al costat del dirigent socialista o al del president a l'exili.