Gairebé a l'uníson, els presidents de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, el luxemburguès Jean-Claude Juncker (democristià) i l'alemany Martin Schulz (socialdemòcrata), han revelat aquest dilluns que no havien rebut el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, durant la seva visita a Brussel·les i a altres ciutats belgues per raons d'agenda, que és una manera diplomàtica de dir que no l'havien rebut perquè no havien volgut fer-ho. I per què no han volgut? No cal ser gaire sagaç per saber com s'actua en el club dels 28 països de la Unió Europea: primera premissa, no menysprear cap dels socis, en aquest cas Espanya. Si valen d'alguna cosa els precedents coneguts, la diplomàcia espanyola haurà fet valer els seus galons per tancar qualsevol porta a una trobada d'aquesta naturalesa.

Així ha vingut succeint des de 2013, quan es va celebrar l'última trobada a alt nivell del llavors president de la Generalitat Artur Mas amb dos vicepresidents de la Comissió Europea. Després, l'aixeta es va tancar i la Comissió Europea sempre ha donat una excusa de raons d'agenda o similar per no rebre el president de Catalunya al més alt nivell. Que el projecte sobiranista incomoda Brussel·les és una obvietat. Juncker ho ha dit en totes les ocasions en què ha hagut d'expressar-se en públic i el seu discurs no és gaire diferent en privat. A més, el govern del PP li deu una ajuda sense fissures quan va haver de donar suport a la seva candidatura a la presidència de la CE. O sigui, fins aquí tot normal.

La relliscada de la Generalitat, en tot cas, ha estat ocultar que havia intentat, d'una manera oficial o oficiosa i amb una relativa urgència, que el president fos rebut i no donar-li a la negativa, en canvi, un signe de normalitat. I, per això, algú amb molta més experiència els ha fet pagar la quintada. I ha obert una via fàcil per a la crítica. La diplomàcia sempre han estat interessos i l'interès de Brussel·les està avui amb Espanya. I la Generalitat ha de moure's en els marges que li deixa el seguiment permanent del Ministeri d'Afers Estrangers a cada un dels seus moviments. Com l'últim que va revelar El Nacional arran de la visita del conseller Jordi Baiget a Miami, amb un cònsol espanyol vorejant el ridícul per figurar a la taula presidencial i provant de modificar convenis entre les dues administracions. I és que darrere dels somriures de les reunions públiques i les expressions de diàleg, el rerefons sol ser la majoria de les vegades molt diferent.