El Partit Popular comença a demostrar al País Valencià que no és ovella, sinó llop, com pretén fer-nos creure. Darrere de les paraules edulcorades d'Alberto Núñez Feijóo en aquesta campanya electoral cada vegada que ha viatjat a Catalunya, hi ha la crua realitat, i aquest dijous hem tingut un anunci del que pretén fer amb el tema de la llengua valenciana a les aules. Així, el nou conseller d'Educació del govern valencià, el popular José Antonio Rovira, ha anunciat que eliminarà l'obligatorietat del 25% de valencià com a llengua vehicular per a l'alumnat que hagi demanat no cursar l'assignatura en concret. I per a això iniciarà immediatament tota la tramitació legal necessària a les Corts Valencianes per modificar la llei de plurilingüisme aprovada el 2018 pel govern del Botànic que encapçalava el socialista Ximo Puig i formaven el PSPV, Compromís i Unidas Podemos.

Així, a vuit comarques en què el valencià és en l'actualitat testimonial o bé residual i es pretenia donar-li un impuls —l'Alt Palància (Castelló), la Plana d'Utiel, el Racó d'Ademús, la Foia de Bunyol, la Vall d'Aiora, els Serrans i la Canal de Navarrés (València) i el Baix Segura (Alacant)— es tornarà a la situació anterior. Poc sembla importar-li al conseller d'Educació que es doni la paradoxa que sí que rebran educació en anglès, per exemple, i es passarà del trilingüisme —castellà, valencià i anglès— a un bilingüisme sense comptar amb la llengua que també és pròpia de la comunitat.

Veurem què acaba passant a les escoles de la resta del País Valencià, però l'aproximació de José Antonio Rovira no presagia cap cosa bona. El desconeixement de la llengua no pot ser un motiu desincentivador del seu aprenentatge si es pretén tenir una política lingüística coherent. Seria, traslladat a Catalunya, comparable a aplicar dos models educatius en funció que en una comarca es parli més o menys el català. I, a més, incentivar-ne l'eliminació si es parla poc. Amb les eleccions espanyoles a la cantonada el proper 23 de juliol, el que passa tan a prop de nosaltres i en una qüestió tan essencial per a la identitat del país no pot ser una qüestió menor.

L'objectiu gens ocult de desnacionalitzar Catalunya, eliminant o reduint les seves senyes d'identitat, és una vella aspiració de la dreta espanyola. Ciutadans va néixer, en part, per a això i si alguna cosa va fer amb afany des del primer moment va ser anar contra el català. Avui, la formació taronja ja no existeix, però d'aquell foc en queden encara cendres les quals miren d'aprofitar convenientment els populars per no deixar cap espai a Vox. Les dretes han vist en el tema de la llengua una batalla que pensen dur fins al final i és important que en aquesta qüestió es restableixin consensos més enllà dels partits independentistes. La llengua catalana com a patrimoni col·lectiu, símbol de la nació catalana i senyal de pervivència del país. Són normes molt bàsiques, però que caldrà recuperar de trinxeres d'abans si no volem que el català acabi sent una llengua encara més vexada pel govern espanyol que en l'actualitat. Perquè ara és el PP, però si el PSOE hagués fet els deures a què es va comprometre, tota l'andanada popular seria molt més difícil.