Unes declaracions del president Donald Trump han obert, en plena guerra amb l'Iran, un debat sobre la possible retirada dels Estats Units de les bases a Espanya, la base naval de Rota, a Cadis, utilitzada preferentment per a operacions navals i de suport, i la de Morón de la Frontera, a Sevilla, que serveix per al suport aeri. Tot i que Trump es referia a la posició que han adoptat alguns congressistes republicans, la complicació de la guerra a l'Iran li està causant nombrosos maldecaps. A això s'hi sumen les conseqüències econòmiques devastadores amb augment de la inflació i reducció de les previsions econòmiques a tots els països, amb la incertesa de l'augment del petroli i la inestabilitat mundial.

Trump ha titllat de covards Espanya i Alemanya, ha demanat més solidaritat als països de l'OTAN i ha amenaçat amb sancions i represàlies els països que no el segueixin en la seva guerra amb l'Iran. Tot i que amb el president nord-americà cap de les seves bravates acaba caient en sac trencat, és evident que el ritme de la guerra no és el que preveia, ni el temps juga a favor seu. Potser és cert que se li ha infligit un fort càstig al règim dels aiatol·làs i també a les seves defenses. És segur que també s'ha escapçat la cúpula del règim i que costa saber en aquests moments qui està al capdavant, quina autoritat té i la seva capacitat real de resposta. Però això és insuficient si l'objectiu real és el marcat per Trump des de l'inici de la guerra: que el poble iranià prengui el control de la situació per iniciar un nou temps.

La posició d'Espanya en el tema del tancament de les bases americanes ha estat la de descartar aquest escenari i deixar clar als Estats Units que una cosa és no col·laborar en la protecció de l'estret d'Ormuz, i una altra de molt diferent no considerar-se els seus socis lleials

La posició d'Espanya en el tema del tancament de les bases americanes ha estat la de descartar aquest escenari i deixar clar als Estats Units que una cosa és no col·laborar en la protecció de l'estret d'Ormuz, i una altra de molt diferent no considerar-se els seus socis lleials. La ministra de Defensa, Margarita Robles, neda en aquest afer entre dues aigües, ja que és la menys bel·ligerant en el pols amb l'administració Trump i coneix perfectament quina és la posició de l'exèrcit, incòmoda pel fet de quedar situats enmig d'un conflicte que no han buscat i amb el qual no se senten còmodes. De fet, les bases nord-americanes a Espanya daten de setembre de 1953, després de signar els pactes de Madrid entre el dictador Francisco Franco i el llavors president dels EUA, Dwight Eisenhower.

És molt possible que l'actual tensió sobre les bases nord-americanes a Espanya no vagi a més. El pròxim dissabte farà un mes de l'ofensiva contra l'Iran llançada pels Estats Units i Israel i el termini de quatre setmanes fixat per Trump ja s'ha superat. Tot i que aquest cap de setmana Trump ha definit l'OTAN com un tigre de paper i és un especialista a mantenir múltiples conflictes oberts, ni els Estats Units ni Espanya tenen res a guanyar amb el tancament de les bases. Entre altres coses, perquè encara que ningú en parli i sigui un tema gairebé vetat per a la premsa de Madrid, qui s'està fregant les mans amb el conflicte entre Espanya i Trump és el Regne del Marroc, sempre desitjós de canviar l'actual situació de Ceuta i Melilla. I quan es parla d'aquests assumptes a les casernes, no en surt precisament ben parat el govern de Sánchez. Potser no estem tan lluny que Trump consideri un dia Ceuta i Melilla territoris marroquins ocupats.