Poc podia preveure José Montilla, president de la Generalitat entre el 2006 i el 2010, que la seva divisa propagandística Fets, no paraules tindria, amb el pas dels anys, una evolució —en part incomprensible— en la qual el que s'acabés imposant fos exclusivament el relat com a eix vertebrador de l'explicació de l'activitat política. Els governs —i també els que no governen— planifiquen, preferentment, el que diran, quina serà la reacció de l'opinió pública; encara que, amb el temps, es vegi que darrere d'aquelles paraules hi ha, sobretot, fum, un gest per sortir del pas. Dimarts, el Congrés dels Diputats va aprovar una iniciativa legislativa que tenia per objectiu embargar armes a Israel i, sobretot, ocupar una posició mediàtica de resposta a les atrocitats del govern de Benjamin Netanyahu. La iniciativa de Sumar, Esquerra Republicana, Podemos i BNG va trobar el suport del PSOE i Bildu i, més tard, el del PNB i Junts per Catalunya.

No han calgut ni 24 hores per conèixer-se la nul·la efectivitat del que es va votar al Congrés i ni tan sols ha hagut de ser des de l'oposició, sinó que ha estat la ministra de Defensa, Margarita Robles. El Ministeri de Defensa ha sortit al pas assenyalant que això no serà possible i que el que Pedro Sánchez havia volgut impulsar era un nou gest, com al seu dia el reconeixement de l'Estat de Palestina o la petició perquè el país de Benjamin Netanyahu deixi de participar en festivals com Eurovisió o competicions esportives internacionals com els Jocs Olímpics, on ja es va adoptar una iniciativa en relació amb Rússia per la invasió d'Ucraïna, o els mundials de diferents disciplines esportives. No serà viable, asseguren a Defensa, evitar que entri a Espanya material bèl·lic israelià d'aquest tipus, i argumenten que l'important és el simbòlic i enviar un missatge polític en contra de la matança de palestins. Reconec que no és fàcil acostumar-se a això que es diu nova política o política líquida, en què res no és ni veritat, ni tangible, sinó que del que es tracta és de quedar-se amb el relat. En aquest cas, una acció contundent des del Congrés, tot i que li manqui qualsevol mena d'efectivitat.

Reconec que no és fàcil acostumar-se a això que es diu nova política o política líquida, en què res no és ni veritat, ni tangible, sinó que del que es tracta és de quedar-se amb el relat

No se sap ben bé com, aquests debats n'han bandejat d'altres de tan importants com els pressupostos d'un país. Es pot governar sense pressupostos? Evidentment que sí, com ho demostra la història dels últims anys. És el millor governar sense pressupostos? Evidentment que no. Els pressupostos fixen les prioritats polítiques i defineixen l'orientació d'un govern. Això dels decrets de pròrroga pressupostària ha passat de ser una excepció a una cosa regular per corregir les discrepàncies polítiques que hi pugui haver i esquivar l'absència de majories parlamentàries. Esquerra Republicana ha collat el Govern de Salvador Illa sense ofegar-lo, però deixant-li clar que són ells els que li permeten anar tirant endavant la governació del país. Oriol Junqueras, que ja és gat vell en la política i coneix com fer imprescindible els seus vots, facilita que hi hagi govern, però no està tan clar que ajudi Illa a governar. El govern és monocolor del PSC, però la governació incorpora els colors d'ERC i dels Comuns.

Això es veu en moltes coses. N'ha estat un exemple l'anunci del tancament imminent de l'oficina d'ACCIÓ Exterior a Tel-Aviv, dependent de la Conselleria d'Empresa que dirigeix l'independent Miquel Sàmper. L'explicació d'una resposta a les accions de Netanyahu —denunciables des de tots els punts de vista— és més que discutible, ja que són oficines d'ajuda empresarial als catalans que volen invertir en aquell país i viceversa. Estem parlant d'un mercat en què Catalunya exporta a Israel més del doble del que importa i que el 2024 les exportacions van ser de 593,79 milions d'euros, el doble que els 254,7 milions importats. Més enllà d'aquestes xifres, els Comuns de Jessica Albiach poden estar molt contents per l'èxit aconseguit, però potser caldria haver preguntat als empresaris catalans que hi inverteixen o, fins i tot, al conseller d'Empresa, que fins ara no ha dit ni piu, ni ha participat en l'acord. Aquesta decisió deu ser tan discutible o tan opinable que no he llegit que cap altre país de la Unió Europea hagi tancat res a Israel i és de sobres coneguda la posició de la UE contra les accions del govern de Netanyahu.