Tan acostumats ens tenia Pablo Iglesias a presentar-se a totes les reunions, per importants que fossin, en mànigues de camisa o, més recentment, amb un jersei, que el líder de Podemos havia trencat fins i tot amb aquell clixé, antic per uns, respectuós per d'altres, que a les audiències amb el Cap de l'Estat calia acudir amb una determinada vestimenta. Hem vist Iglesias en les dues rondes de converses que ha mantingut Felip VI amb els representants dels partits a la Zarzuela amb la mateixa indumentària: camisa (blanca en una ocasió, negra en una altra) amb les mànigues arremangades i uns texans. L'estètica era el missatge. Acostumats com estem aquí a Catalunya a les samarretes de la CUP, algú podria fins i tot confondre'ls. Compte! En el cas dels cupaires, la coherència és el missatge, no l'estètica.
Veure Pablo Iglesias a la gala dels Premis Goya amb esmòquing i corbatí (mal col·locat) només es pot interpretar com un gest desmesurat en el seu afany de protagonisme allà on vagi. No és que defugi el vestit i la corbata, sinó que és capaç d'anar a una gala de cinema amb esmòquing i corbatí si sap que això el convertirà en l'estrella de totes les imatges. El pobre Pedro Sánchez va informalment sense corbata per donar una imatge de modernitat, just el dia que Iglesias li roba el protagonisme amb el seu corbatí. Hi ha qui ha volgut veure en el gest d'Iglesias una manera de fer l'ullet als balls de carnaval que se celebraven aquella mateixa nit. Res d'això: és tan sols que per l'estètica mor el peix.