La investigació oberta per un jutjat de Tarragona a Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda dels governs de José María Aznar (4 anys) i Mariano Rajoy (7) per haver utilitzat el seu pas pel ministeri per obtenir beneficis personals, i la seva imputació per set delictes juntament amb una trentena de persones —una desena d'aquestes del seu equip ministerial— ha trasbalsat els fonaments del PP, per molt que l'equip d'Alberto Núñez Feijóo miri d'endossar el cadàver als que ocupaven la Moncloa en aquella època. En ple setge a Pedro Sánchez pels casos de corrupció del PSOE, l'ingrés a presó de l'últim secretari d'Organització, Santos Cerdán, i el rosari de casos familiars del president del govern espanyol, l'aparició de Cristóbal Montoro en escena és força més que un baló d'oxigen per als socialistes.

A Montoro se li imputen set delictes: suborn, frau contra l'administració pública, prevaricació, tràfic d'influències, negociacions prohibides, corrupció en els negocis i falsedat documental. Tot això, en el marc d'una actuació presumptament delictiva que beneficiava des del ministeri una sèrie d'empreses que treballaven amb el seu despatx. La manera d'actuar era, segons el jutge de Tarragona, tan senzilla com vergonyosa: la seva societat Equipo Económico era el nexe entre empreses i ministeri, la finestreta per modificar lleis a canvi d'importants pagaments. Una trama mafiosa constituïda en xarxa d'influència per obtenir un lucre econòmic. L'home que pretesament liderava la lluita contra la corrupció, ho feia de portes enfora, mentre al seu despatx es greixava una maquinària de cobraments i pagaments. Un solucionador de problemes assegut a la butaca del ministre d'Hisenda.

En ple setge a Sánchez per la corrupció, l'aparició del cas Montoro en escena és força més que un baló d'oxigen per als socialistes

Veurem en què acaba tot plegat, però per què deu ser que l'afer ha sorprès tan poc? No és tan sols per la seva prepotència i el seu dit amenaçador de qui s'atribueix un poder il·limitat —tractar-lo era estar sempre preparat per sentir el molt que manava, ho ha explicat a la perfecció el periodista Carlos Alsina— i d'això també en podrien donar fe algun important empresari català de la comunicació o Artur Mas quan era president de la Generalitat, per citar dos personatges il·lustres. Carlos Cruzado, president del sindicat de tècnics d'Hisenda, ha confirmat que ja tenien indicis d'aquestes irregularitats a tota la cúpula d'Hisenda. Llàstima que llavors callessin, ja que potser hauria anat tot més ràpid i s'hauria posat límit a Montoro. La seva renúncia a la militància del PP ha estalviat a Feijóo prendre una decisió inevitable.

És evident que després del pas per la presó de Rodrigo Rato, el vicepresident econòmic durant l'època d'Aznar, i ara la imputació de Montoro, l'home fort de Rajoy en l'àrea econòmica com a superministre d'Hisenda i Administracions Públiques, la imatge dels governs del PP queda tocada. A més, estem parlant d'un Montoro que va protagonitzar tres episodis: el capdavanter de l'austeritat, l'amnistia fiscal i l'ofec econòmic de Catalunya mitjançant un sistema de finançament asfixiant i el FLA. Tot això unit a interminables lliçons sobre el malbaratament català. Com diu el refranyer, una cosa és predicar i una altra donar blat, que vindria a voler dir que una cosa és defensar amb paraules una posició i una altra de molt diferent, traduir-la en fets. Ara molta gent podrà saber que el totpoderós ministre era, en el seu càrrec, un barrut.