Quan Isabel Díaz Ayuso va començar la seva singladura política ja com a cartell electoral, a les autonòmiques de 2019, era una imberbe políticament parlant. Es va presentar a aquelles eleccions a la Comunitat de Madrid de la mà del breu Pablo Casado, amb qui acabaria barallada. Els seus resultats aquell mes de maig van ser molt dolents, quedant el Partit Popular segona força política —22,3% dels vots i 30 escons— per darrere del PSOE —27,31% dels sufragis i 37 escons—. El pacte amb Ciutadans i Vox la va encimbellar a la presidència, ha guanyat unes eleccions intermèdies convocades el 2021 amb el 44,3% dels vots i 65 diputats, més del doble que dos anys abans i amb el nombre més gran de vots en termes absoluts aconseguits mai a Madrid per una candidatura. Ara, les enquestes la situen en la majoria absoluta, 68 escons, comptant si ho necessita, arribat el cas, amb el coixí dels vots de la ultradreta de Vox i situant Podem fora de la comunitat, on no tindria probablement representació. Curiós: allà on va començar el moviment del 15-M corre el risc de caure en la irrellevància, mentre a Barcelona la seva representant, Ada Colau, apareix disputant l'alcaldia de Barcelona i les enquestes la situen primera, segona o tercera, però sempre al capdavant.

Agradi o no, Díaz Ayuso és un fenomen polític que mereix ser estudiat si se la vol combatre seriosament i guanyar-la a les urnes. Entre altres coses perquè els seus moviments polítics són sempre molt previsibles, la seva recepta molt antiga i l'exemple més clar que un líder polític es pot modelar sempre que sigui disciplinat i tingui una estratègia guanyadora. I Ayuso la té. O més ben dit, qui mou els fils és el preocupant Miguel Ángel Rodríguez. Les seves palanques són dues: el madrilenyisme, un sentiment d'identitat que actua com a revulsiu d'una comunitat geogràfica inexistent, però que s'organitza a través del poder mediàtic i econòmic de la capital, i confrontar-se amb qui realment mana, que no és cap altre que el president del govern espanyol.

Ningú no coneix el nom del candidat del PSOE a la comunitat —un tal Juan Lobato, tècnic d'Hisenda i exalcalde de Soto del Real—, ja que Ayuso es confronta tant amb Pedro Sánchez com amb Alberto Núñez Feijóo. MAR ja va modelar Aznar quan era president de Castella i Lleó i el va portar fins a la Moncloa. Aquesta estratègia no és, evidentment, nova. Des dels antípodes ideològics i amb un perfil polític clarament molt més sòlid i consistent, Pujol no es confrontava amb Raimon Obiols o Quim Nadal, per citar dos candidats del PSC a les eleccions catalanes, sinó directament amb qui ocupava llavors la presidència del govern, Felipe González o José María Aznar. Sempre un rival per elevació per fer invisible el candidat local. Era una estratègia, però que el situava un esglaó per sobre, una cosa que fàcilment aconsegueix també Ayuso.

El madrilenyisme com a fenomen polític té poc o res a veure amb altres castissismes i, per exemple, amb el xotis, el ball més castís del poble de Madrid. Un vernís netament populista, un alineament permanent amb els poderosos, una idea d'Espanya en la qual el catalanisme no només no hi cap, sinó que ella mateixa està disposada a combatre'l i engarjolar-lo si fos necessari, un antiesquerranisme visceral i unes ganes d'acabar al preu que sigui amb Pedro Sánchez. Un còctel explosiu i perillós vist des de Barcelona, però capaç d'aglutinar a Madrid —però no només a Madrid— una majoria amplíssima que es mou amb la pulsió de tot l'anticatalà i ara també amb tot el que s'identifiqui amb el govern entre PSOE i Unides Podem. Per això Ayuso ha fet de Madrid el seu districte federal.