La decisió del magistrat Pablo Llarena de tancar definitivament la investigació contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig i la remissió de la causa a la Sala Penal del Tribunal Suprem perquè apliqui definitivament l'amnistia deixa en mans del jutge Manuel Marchena l'últim tràmit del seu arxivament final. No té data quan succeirà; pot ser qüestió de dies, fins i tot aquesta mateixa setmana. Amb el pas fet per Llarena —previsible després que aixequés les tres ordres de detenció fa un parell de setmanes— s'entra de manera irreversible al final del calvari judicial després de més de nou llargs anys d'exili, iniciat l'octubre del 2017, després de la dissolució del Govern presidit per Carles Puigdemont, un cop aplicat l'article 155 de la Constitució, instat per Mariano Rajoy. Llarena ha perdut la seva batalla jurídica contra l'aplicació de l'amnistia a Puigdemont. No perquè el Suprem hagi canviat de criteri, sinó perquè el Constitucional ha imposat una interpretació que estava obligat a complir.
El recorregut judicial del procés al Suprem s'acosta al final després de nou llargs anys en què Puigdemont ha vist com es morien primer el seu pare, Xavier Puigdemont, el 2019, i després la seva mare, Núria Casamajó, el 2024. En el cas de Comín, el seu germà Pere va morir el 2018 i la seva mare, Maria Lluïsa Oliveras, el 2023. Aquest llarg exili va comportar que Puigdemont no pogués acompanyar presencialment cap dels seus pares en els seus últims moments i seguís els funerals a distància. Quan va morir la seva mare, va explicar que una de les seves filles li havia agafat la mà en nom seu. En el cas de Comín, sí que va poder ser al costat de la seva mare i el seu germà, perquè tots dos van morir a Lovaina, Bèlgica, on ell ha romàs exiliat des del 2017. Nou anys després, la justícia pot tancar una causa, però ningú no pot tornar-los els anys de vida familiar perduts. Hi ha decisions judicials que es poden revocar, però hi ha conseqüències humanes que són del tot irreparables.
En el món actual de la immediatesa, és molt difícil tenir la perspectiva d'una causa que ha condicionat extraordinàriament la política catalana i espanyola i que acabarà sense judici contra Puigdemont
Llarena no ha canviat d'opinió, però ha hagut de rendir-se davant la doctrina del Constitucional. Primer, quan el 26 de juny del 2025 va avalar la constitucionalitat de la llei, per sis vots contra quatre, i més tard, el 6 d'octubre del 2026, quan va establir per set vots contra cinc que la malversació del procés també havia de ser amnistiada, i va corregir, així, la interpretació esbiaixada del Suprem. Ara, Marchena té la responsabilitat de tancar definitivament una causa que es va obrir el 2017 i que ha marcat nou anys de la història política de Catalunya. Tothom espera que ho faci molt de pressa i a la seva manera. Això vol dir que el magistrat no es limitarà a aplicar l'amnistia, sinó que ho farà entre retrets al Constitucional, com ja va fer quan la va aplicar en la interlocutòria del 20 d'octubre, que va amnistiar Junqueras, Turull, Romeva i Bassa. Allà, va deixar clar el seu empipament i va fer servir expressions pujades de to, com per exemple, dir que el llenguatge emprat pel Constitucional era d'una innecessària grandiloqüència; retreure'n la ingerència per envair —a parer seu— l'àmbit jurisdiccional del Suprem; plantejar una ruptura d'aquest òrgan amb la seva pròpia jurisprudència històrica o, finalment, acusar-lo de desdibuixar el disseny que van voler els constituents de l1978.
En aquesta ocasió, s'espera una cosa semblant de Marchena sobre un text que, ben segur, fa temps que prepara i deu estar enllaunat esperant el moment. En el món actual de la immediatesa, és molt difícil tenir la perspectiva d'una causa que ha condicionat extraordinàriament la política catalana i espanyola i que acabarà sense judici contra Puigdemont. L'Estat espanyol assumeix així una derrota, forçada inicialment pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la seva sentència del passat mes de juliol, que va avalar la llei d'amnistia, abans que el Constitucional obligués el Suprem a aplicar-la a la malversació. El TJUE no va ordenar directament amnistiar Puigdemont, però va aclarir els principals obstacles de dret europeu que podien invocar-se contra la llei i, a partir d'aquí, va caure tot el castell de cartes dissenyat pel Suprem. Primer va ser Europa. Després, el Constitucional. I finalment, un Tribunal Suprem que ha hagut d'aplicar una amnistia a la qual s'ha resistit més de dos anys. Una victòria construïda d'esglaó en esglaó, però que políticament i legalment ha valgut la pena dur a terme.