El pròxim 2 de febrer serà la data en què Pedro Sánchez llançarà a la cuneta els seus socis independentistes per lliurar-se a les mans de Ciutadans on l'espera la necessitada Inés Arrimadas? El president del no és no que ha aprovat una reforma laboral maquillada —que no s'assembla en res al seu compromís de derogació perquè Europa no li'n donava cap marge— amb la CEOE, que cap partit a la seva esquerra no li compra, trobarà una via perquè els seus socis tornin a la cleda i la patronal espanyola no s'enfadi? El gran mag de promeses incomplertes s'ha quedat sense conills al barret de copa per fer novament un dels trucs habituals on darrere de la pirotècnia mediàtica acaba no havent-hi res?

La convalidació del decret de modificació de la reforma laboral del PP és, com molt bé explicava a El Nacional aquest diumenge Nicolas Tomás, una autèntica prova de foc per a Pedro Sánchez i el govern d'Unidas Podemos. Que, a més, es produeix en l'equador de la legislatura i amb exàmens a curt termini tant per al PSOE com per a Esquerra Republicana que, ara com ara, és el principal aliat parlamentari de l'inquilí de la Moncloa i una crossa imprescindible si no vol caure en mans d'una formació tan escorada a la dreta com Ciutadans.

Els socialistes lligats de mans per Europa per l'increment desbocat de la despesa pública tenen un examen permanent amb Brussel·les que els ha acabat aplicant una autèntica clau de judo perquè la reforma laboral fos només una mà de pintura a la legislació de Mariano Rajoy. Entre Brussel·les, d'una banda, i la patronal CEOE per una altra que els impedeix qualsevol retoc que pugui satisfer ERC, Bildu o Junts, Sánchez mira de fer piruetes per convèncer com fins ara. A més té d'aquí a només tres setmanes l'examen de les autonòmiques de Castella i Lleó, on el Partit Popular té una posició molt sòlida per conservar el govern ja sigui per majoria absoluta —molt difícil— o amb el concurs de Vox.

A tot plegat s'hi suma la fragilitat del govern amb Unidas Podemos, acostumat, com l'executiu català, a desacords que com que són tan permanents sembla que, fins i tot, formin part del paisatge. L'exemple més clar ha estat com el PSOE ha passat per la trituradora el ministre Alberto Garzón (IU) per unes frases mai dites sobre la indústria càrnia espanyola. La pressió de la dreta política i mediàtica ha estat tan gran i la cintura política del PSOE tan estreta que Garzón ha acabat sent criticat per tots, fins i tot pels seus socis de govern.

La situació d'Esquerra no és gaire més còmoda davant de l'evolució de la legislatura espanyola en la qual ha apostat pel suport parlamentari al govern de Sánchez amb un escàs rèdit fins ara. Això ha generat una inquietud creixent a les files republicanes, necessitades de triomfs polítics per tranquil·litzar la seva parròquia. Al mig de tot això, una reforma laboral insuficient en un plat massa indigest a aquestes altures de la legislatura i amb tants deutes a la casella d'acords incomplerts per part del PSOE.

Això per no parlar de la taula de diàleg que havia de reunir-se a començaments de gener i que, en aquests moments, no té ni data de convocatòria ni una agenda dels temes que es discutiran. I per sobre d'aquesta casuística una estesa sensació que per als socialistes l'agenda catalana i la solució al conflicte polític existent no forma part de les seves prioritats ni a curt, ni tampoc a mitjà termini.