Ni els greus problemes que ocasionen als viatgers les permanents vagues a l'aeroport de Barcelona, ni tampoc la pèssima gestió de la companyia Vueling, que té una enorme importància en el trànsit aeri del principal aeròdrom català, estan aconseguint aturar-ne el creixement que, per primera vegadaa la història, ha assolit els 30 milions de passatgers en els primers set mesos de l'any. Quin seria el sostre de l'aeroport amb una gestió, privada o pública, pensada per desenvolupar tot el seu enorme potencial?
Perquè cap aeroport espanyol no s'ha vist sotmès en l'última dècada a tants problemes com el de Barcelona-El Prat, rebatejat ara com a Josep Tarradellas. Tots els problemes laborals l'han afectat més que a cap altre, tots els problemes relacionats amb els controladors aeris han tingut un impacte superior a cap altra ciutat i tots els problemes de seguretat, bé siguin de control de passaports o de control de passatgers, han tingut Barcelona en elpunt de mira permanent. Aquests dies, sense anar més lluny, prossegueix la vaga dels vigilants de seguretat i només els serveis mínims draconians estan impedint que la infraestructura sigui un autèntic caos.
És important el creixement sostingut que es ve produint en el segment de viatgers internacionals, que han sumat en els set primers mesos de l'any més de 22 milions de passatgers, cosa que suposa un 5,5% d'augment. Les connexions amb els Estats Units, el Canadà i el continent asiàtic des de Barcelona s'han vist ampliades en els últims mesos i hi ha bones expectatives per al 2020.
Tot això no podrà consolidar-se sense un canvi copernicà per part d'Aena i amb un seguiment permanent per part del Govern de Catalunya i la Cambra de Comerç de Barcelona. Hi ha massa impediments pel camí i problemes de centralitat que per una raó o per una altra acaben prioritzant sempre Barajas. Les bones xifres de mobilitat poden ser molt millors amb un model de decisions diferent, i aquest ha de ser l'objectiu.