Ja en la nit electoral del passat 14 de febrer em vaig aventurar a assenyalar que la negociació per a la confecció del nou Govern a Catalunya no seria ràpida i, a més, seria enormement confusa. Avui, ningú no s'escapa d'aquesta reflexió i fins i tot l'únic aspirant possible a presidir la Generalitat, el candidat d'Esquerra Republicana, Pere Aragonès, en el marc solemne d'una conferència pública ha fet una crida als seus possibles aliats a superar contradiccions i evitar la temeritat d'una repetició electoral. Pot ser que aquest hagi estat l'últim emplaçament als comuns perquè deixin de vetar Junts per Catalunya com a integrant del futur Executiu. Sense els 32 escons de la formació de Puigdemont, Sànchez i Borràs no hi ha manera de lligar una maionesa prou sòlida que aguanti el que en aquests moments hauria de ser condició imprescindible: un Govern estable que no únicament doni el tret de sortida a la legislatura sinó que tingui voluntat de completar els quatre anys que hauria de durar.

La lentitud en els avenços en les negociacions entre ERC i Junts és més que evident mentre els primers avancen amb la CUP en el terreny social i els segons ho fan en el que es podria denominar propostes identitàries. Però que ningú no s'enganyi: els vots de la CUP són imprescindibles perquè la investidura pugui tirar endavant, però ni ERC ni Junts no es moren de ganes de tenir-los ni a la presidència del Parlament, ni molts menys al Govern. Una altra cosa és que ningú d'ells no ho verbalitzi. Però el rellotge corre, i si per a la sessió constitutiva del Parlament hi havia 20 dies hàbils des de la celebració de les eleccions —fins al 12 de març— i perquè el president o presidenta del Parlament proposi a la Cambra un candidat oficial a la investidura deu dies més —fins al 26 de març esgotant tots els terminis—, ja gairebé s'ha completat la meitat dels dies que estaven disponibles el 14-F... i encara s'és a la fase del full de ruta del nou Govern i com casar què és el que es farà d'acord amb els programes electorals d'Esquerra i Junts. Per davant, dos esculls: el què i el quan o també el fins quan en qüestions com, per exemple, l'avaluació dels resultats de la taula de diàleg.

Encallats com sembla que estan pel seu silenci i discreció absoluta, els dies del calendari van caient i es corre el risc de convertir en una mena de ruleta el desenllaç de les negociacions. Ambdues parts volen resoldre-les bé, sobretot perquè els resultats del 14-F van ser excepcionals per a l'independentisme i amb el 52% dels vots i 74 dels 135 escons en joc convocar de nou els catalans a les urnes per desacords interns només beneficiaria el PSC. Esquerra, que com és lògic marca el ritme de les negociacions, haurà d'aclarir abans de divendres l'equació de la presidència del Parlament que, en una repetició mil·limètrica de la legislatura passada, correspondria a Junts. Tancar aquesta qüestió d'una manera o una altra serà el primer indici de si l'arrencada de la legislatura agafa ritme o, al contrari, s'estanca. En qualsevol cas, és evident que alguna cosa falla quan en el calendari el temps transcorregut s'apropa al 50% i en els acords s'està, si es pogués taxar, no gaire més lluny del 10%. Encara que és veritat que si els negociadors aconsegueixen desbloquejar el full de ruta, la velocitat de creuer serà una altra.

Resumint: és probable que a hores d'ara Esquerra i Junts ja sàpiguen que no hi ha escenaris alternatius d'acord, ni tampoc pla B que no siguin unes noves eleccions. Una altra cosa és que encara són molt lluny de veure el final del pla A i d'un acord, en paraules d'Aragonès en la seva conferència d'aquest dijous, "sòlid, honest i generós".