La setmana que ve s'iniciaran a Catalunya, si el Govern no és capaç d'arribar abans a un acord amb els sectors afectats, una sèrie de mobilitzacions i protestes al carrer de sectors prou importants per generar una situació de col·lapse en diferents àrees de la vida quotidiana de la gent. A la jornada ja anunciada dimecres vinent de vaga de metges, personal sanitari i mestres, s'hi han afegit aquest divendres els sindicats majoritaris del taxi, la qual cosa deixa el Govern del president Pere Aragonès en una situació complicada si no aconsegueix abans revertir les protestes al carrer contra l'executiu català. Hi haurà més vagues els dies 26 i 31 de gener i l'1 i 3 de febrer als hospitals, la qual cosa pot acabar deixant unes seqüeles importants en les llistes d'espera que s'arrosseguin durant mesos.

Més enllà de la cintura o no dels diferents consellers —d'això es queixen els representants dels manifestants— és obvi que la falta de nous pressupostos és un hàndicap per al Govern, ja que allà, en els comptes públics, són dipositades moltes de les esperances per calmar el malestar social existent amb noves injeccions de diners. Com hem anat explicant, més enllà de l'entusiasme de l'executiu català per explicar un acord amb els socialistes sobre els pressupostos que mai no ha estat a prop, la pugna entre Esquerra i el PSC continua oberta. Tant és així que Aragonès ha convocat dilluns al Palau sindicats i patronals perquè pressionin Salvador Illa i exerceixin com a lobbistes del Govern. Aquest moviment del president, com la demanda a Pedro Sánchez que li doni un cop de mà per tal de doblegar la resistència del PSC, segons s'ha publicat, és una arma de doble tall. Potser sí que siguin els moviments que reblin l'inexistent acord, però també hi ha un risc que pot acabar suposant la ruptura definitiva.

Sigui com sigui, el Govern juga les seves últimes cartes, ja que aquest dissabte acaba, almenys sobre el paper, el termini d'una setmana que es van donar Aragonès i Illa després de la reunió de dissabte passat a Arenys de Mar. No és un secret quines són les grans demandes dels socialistes, que passen per tres projectes emblemàtics com són l'ampliació de l'aeroport del Prat, la construcció del quart cinturó o ronda del Vallès —el principal escull, amb un conseller de Territori, Juli Fernàndez, exalcalde de Sabadell, manifestament contrari— i el complex de Hard Rock entre Vila-seca i Salou. Els socialistes, que saben que els seus vots són imprescindibles per aprovar els pressupostos, ja que Junts no jugarà la partida en cap dels supòsits, no estan disposats a baixar de la seva posició de partida i viuen amb estupor i enuig des de fa temps la campanya de pressing PSC.

Esquerra haurà de rebobinar i molt la seva hostilitat amb els socialistes catalans. També acceptar les seves propostes si vol un acord que, d'altra banda, necessita imperiosament si no vol que la legislatura se li escoli per l'aigüera. Amb 33 diputats tan sols que donen suport al Govern dels 135 que té la cambra catalana, els pressupostos són, al final, molt més que una votació puntual. És sobretot oxigen per a la minoria parlamentària amb què compta i una manera d'evitar la guillotina que sobrevola després de la ruptura del Govern el mes d'octubre passat. Si hi sumem les vagues que hi ha en marxa, la convergència de tot això pot acabar sent un còctel de difícil digestió per a Aragonès. El manual de la política diu que en aquestes situacions el millor és alliberar problemes, no acumular problemes. Encara que per a això s'hagin d'acceptar propostes amb les quals mai haguessis pensat a transigir. Almenys abans, la política es feia així.