Catalunya, la vella nació d'Europa que ambiciona ser reconeguda com un nou Estat de la Unió Europea, té l'oportunitat aquest dijous a les urnes de revalidar la majoria independentista al Parlament de Catalunya i tancar amb un cop de porta el període més negre de la democràcia a Catalunya, obert amb l'arbitrària aplicació de l'article 155 de la Constitució i que ha desarborat totes les institucions d'autogovern. La cita amb les urnes és, per tant, una qüestió vital per al futur. Un abans i un després en la història del país. Igual que els ulls de la comunitat internacional van estar pendents de quina era la resposta catalana l'1 d'octubre passat al referèndum d'independència, hi seran també en aquesta transcendental jornada electoral.

En unes eleccions tothom s'hi juga molt. Però, sobretot, aquest 21-D se'l juguen els independentistes i Mariano Rajoy. La victòria d'uns és la derrota de l'altre i viceversa. Sense termes mitjans. La calculadora de la nit electoral farà sobretot una suma: hi ha o no hi ha 68 diputats independentistes? Un dels molts enviats especials dels mitjans de comunicació estrangers que han acudit aquests dies a El Nacional per entrevistar algun membre de la redacció i que cobrirà la jornada electoral d'aquest dijous, em plantejava el següent dilema: Serà capaç l'independentisme d'anar en massa a les urnes desafiant la campanya que ha dut a terme l'Estat espanyol contra els seus dirigents, o al contrari podrà més la repressió que ha dut a terme? Ningú no té una resposta segura a aquest interrogant, però quin al·licient hi ha per quedar-se a casa? Evidentment cap, ja que els nuvolots sobre el futur del país seran certament molt negres si no hi ha una participació massiva.

El tren de la història té, per tant, una parada molt important aquest 21-D. Catalunya s'hi juga el país que ha anat construint durant dècades i, en algun aspecte, durant segles. S'hi juga l'escola, s'hi juga la sanitat, s'hi juga les infraestructures, s'hi juga les exportacions, s'hi juga la cultura, s'hi juga la llengua, s'hi juga la identitat. S'hi juga que mai més un representant no escollit pel poble de Catalunya no n'usurpi il·legítimament l'escut i les institucions. S'hi juga la dignitat. Esclar que s'hi juga la dignitat, ¿o no és defensar la dignitat de Catalunya que el president Carles Puigdemont pugui tornar de Brussel·les i que el vicepresident Oriol Junqueras pugui sortir de la presó?

Les enquestes que no s'han pogut publicar a Espanya pel veto de la llei electoral deixen un escenari en el qual és segur que la capacitat de mobilització de les últimes hores acabarà de decidir les majories al Parlament. Cap vot no sobrarà i tots junts poden demostrar que Catalunya no ha patit un soufflé, com s'ha repetit des de Madrid. Sinó que la resiliència de l'independentisme està feta d'un material impossible d'eliminar, ja que és capaç de resistir davant de qualsevol obstacle. I això, avui, només es pot demostrar a les urnes.