La decisió de Junts per Catalunya d'allunyar-se definitivament del consens polític amb PSC, Esquerra i comuns per modificar la llei del català esquerda l'acord sobre la llengua i deixa a la intempèrie la resposta que s'ha de donar a la intromissió de la justícia espanyola en el percentatge del castellà a les aules de Catalunya. Hi continua havent majoria parlamentària si els tres grups signants volen tirar endavant el projecte —l'element més polèmic era la introducció del castellà també com a llengua vehicular a l'escola, segons el projecte lingüístic que fixi cada centre—, però la decisió de Junts també modifica l'alineament de les entitats sobiranistes i les més específicament relacionades amb la llengua o amb l'educació, ja que l'absència de consens polític reafirma les que ja estaven en contra de l'acord i allunya aquelles que s'hi haguessin pogut incorporar si hi havia un acord.

Encara que la decisió de Junts estava en guaret des de finals del mes de març passat, quan primer es va sumar a la fotografia de la unitat i poques hores després va congelar-ne la participació, el cop de volant que s'ha acabat donant a la seva primera voluntat ha estat important, passant d'encapçalar el sí a voler liderar el no. El congrés de Junts del proper 4 de juny hi té bastant a veure i l'acord entre Laura Borràs i Jordi Turull també, més enllà que la formalitat de la ruptura correspongui en realitat encara al mandat de Jordi Sànchez. Correspon a Esquerra decidir què fer ara i al president Pere Aragonès gestionar una crisi sobrevinguda en la qual els dos socis del govern mantenen una posició radicalment oposada i no precisament sobre un tema menor. Per acabar-ho d'adobar, recau sobre la Conselleria d'Educació, amb Josep Gonzàlez-Cambray al capdavant, que sembla estar sota una tempesta perfecta, ja que aquest problema s'encavalca amb el del calendari de l'inici del curs escolar el setembre que el departament pretén avançar i que té revoltada la comunitat educativa.

Tot això, tenint en compte l'ultimàtum del Tribunal de Justícia de Catalunya (TSJC) perquè el 25% de l'educació es faci en castellà, una qüestió capital i que gravita sobre qualsevol arquitectura d'un acord, ja que no es pot esquivar sense un acte de desacatament polític. I, segurament, així tampoc, ja que el TSJC pot dirigir-se directament a tots els centres escolars amb una instrucció en aquest sentit. Però el cert és que som aquí, mirant de capgirar una decisió impossible del TSJC que després de moltes esquivades i de molts recursos ha arribat a la recta final respecte a aquest 25%. I per això el que es buscava, o així es deia, era intentar protegir l'educació en català en l'altre 75%.

El cas de la llengua catalana, on s'ha concentrat en els últims anys l'ofensiva política més gran, judicial i mediàtica espanyola, és paradigmàtic de moltes coses, la gran majoria preocupants. L'escenari dels anys vuitanta i una part dels noranta ja no existeix i com va demostrar la sentència del nou Estatut, ja no queda blindat per llei res. L'Estat irromp en les competències pròpies i dilueix les compartides arraconant fins a extrems, en ocasions, insultants el que és la capacitat de la Generalitat per autogovernar-se. Aquesta és la crua realitat que la polèmica sobre la immersió escolar posa davant nostre, ens agradi veure-ho o no. Ja no hi ha blindatge de res i la justícia ha entrat com un obús en decidir una cosa tan allunyada de les seves competències com el programa escolar de cadascun dels cursos. És una anomalia i una barbaritat, però té tot el sentit del món.

Asfíxia econòmica, retallada de competències, ruptura del model educatiu, atac a la llengua catalana i amputació de la capacitat legislativa formen part del mateix paquet restrictiu en què es troba immersa Catalunya. I mentre no es vulgui visualitzar la globalitat del problema, serà impossible fer un diagnòstic i trobar un camí a seguir.