Com un rellotge sincronitzat, el president Quim Torra i el vicepresident Pere Aragonès han expressat la voluntat que siguin aprovats els pressupostos de la Generalitat per al 2020 i, conseqüentment, siguin traslladats a la cambra legislativa en unes setmanes; en bona lògica, hauria de ser abans que acabi octubre. És una bona notícia per a un país que viu des del 2017 amb els mateixos comptes públics prorrogats exercici rere exercici. Ara ve la part més difícil: passar de les paraules als fets, ja que és molt més fàcil criticar el Govern pel que no fa que arromangar-se per aprovar uns pressupostos.

Uns i altres parlen de millorar la qualitat de vida dels ciutadans, cosa que no deixa de ser un brindis al sol, amb uns comptes públics congelats i que no reflecteixen les noves necessitats socials i tampoc els desequilibris estructurals. De fet, els pressupostos amb el multipartidisme actual acaben sent un problema més difícil del que sembla a tot arreu. La paràlisi de la política espanyola té el seu origen en la derrota pressupostària de Pedro Sánchez el mes de febrer passat, quan els van fallar els vots dels partits independentistes. Això va provocar eleccions a l'abril i allà segueix tot, sense una via clara de solució a la investidura de Sánchez i sense descartar noves eleccions al novembre.

Però tornem a Catalunya. El president Torra té dret a intentar tirar-los endavant i a proposar-s'ho, diu que amb la CUP. De fet, el 2017, últims pressupostos aprovats, el president Carles Puigdemont se'n va sortir després d'aconseguir l'aval dels diputats de l'esmentada formació política. Va ser una tasca titànica, amb moció de confiança pel mig i l'amenaça d'anar a eleccions si no superaven la votació. Però aquesta no és l'única fórmula, encara que, segurament, és la que dona més coherència als resultats del 21-D des de la lògica de la majoria parlamentària independentista al Parlament.

Però hi ha altres opcions polítiques que tampoc no s'han de descartar, tenint en compte l'oferiment dels comuns a través d'Ada Colau i del PSC via Miquel Iceta. Hi ha fórmules millors i pitjors; més còmodes i menys incòmodes; més lògiques i més il·lògiques. Però el gran fracàs sempre és no aprovar-los. Això un govern també hauria de tenir-ho clar.