El candidat del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, va aclaparar el president i candidat socialista, Pedro Sánchez, en l'únic cara a cara que es durà a terme a la campanya electoral, realitzat a AtresMedia i moderat per Ana Pastor i Vicente Vallés. Sánchez va acabar diverses vegades en la lona, no va resistir les escomeses de Feijóo, va semblar un president desprotegit, sense discurs, mediocre i fins i tot histriònic perdent clarament la batalla de l'aplom, la imatge i l'actitud. No recordo una victòria d'un contendent sobre l'altre en un cara a cara a la presidència del govern espanyol tan decantada cap a un dels dos des que el 1993 José María Aznar va derrotar àmpliament Felipe González.

Dit això, el debat va ser insofrible i el format amb moderadors en un segon pla voluntari, un autèntic disbarat. Cap dels dos contendents no podia parlar més d'uns quants segons sense que el seu adversari li tallés la intervenció, el desqualifiqués o li digués que mentia. Va ser, per tot això, un debat estrany des del principi. Havia de sortir atacant Pedro Sánchez, que va darrere a les enquestes, i no ho va fer. El primer tema a debat era l'economia que, en el context europeu, està raonablement bé, i va ser Feijóo qui va portar la iniciativa i va aconseguir que li quedés a l'espectador la idea que l'ocupació i la inflació són menys bones del que en realitat reflecteixen les estadístiques i que la gestió econòmica de Sánchez s'havia basat en el malbaratament i un creixement il·limitat del deute públic. Tot això ho va rematar amb la microeconomia de la cistella de la compra i el lloguer de l'habitatge. Molt probablement, el president s'esperava en aquesta carpeta, la més difícil per al candidat del PP, un Feijóo a la defensiva i davant del sorprenent canvi de guió no va tenir reflexos ni per respondre que darrere de la crisi de Caja Madrid hi havia els populars Rato i Blesa.

Si Sánchez ho apostava tot al cara a cara, ja pot anar canviant d'estratègia i inventant-se alguna cosa nova en el que li resta de campanya. A més de perdre clarament el debat sobre l'economia espanyola, tampoc no va sortir ben parat de la seva política social, malgrat els avenços realitzats, on van tenir més pes les seves rectificacions sobre la llei del només si és sí que els perills de les derogacions de lleis que es poden dur a terme si governen PP i Vox. Quan es va arribar al tercer apartat del debat, el de pactes polítics i aliances, bona part del peix estava venut. Aquí va ser un clàssic: Feijóo retraient a Sánchez els seus acords amb Bildu i Esquerra i Sánchez els del PP amb Vox. Molt més protagonisme va tenir Esquerra que Junts —no va aparèixer nomenada fins al minut 104 del debat— i de Bildu que del PNB, encara que el protagonisme de Catalunya va ser clarament a la baixa respecte al d'eleccions espanyoles anteriors.

El fracàs de Sánchez al debat, que ja veurem si no acaba sent més la seva sepultura que l'enlairament electoral que esperava per abordar la dotzena de dies que li falten de campanya, hauria d'obrir, en condicions normals, un terreny de joc tant per a Esquerra Republicana com per a Junts per Catalunya i els comuns. Però això és molt difícil, ja que l'espanyolització d'aquestes eleccions supera registres anteriors i les condicions objectives tampoc no són normals. Els dos partits independentistes tenen desmobilitzada una part important del seu electorat —a Junts només li faltava l'obscena punyalada de l'eurodiputada Clara Ponsatí al president Carles Puigdemont— i els comuns venen de pactar amb el PP l'ajuntament de Barcelona, demostrant que allò de Manuel Valls ells encara ho podien superar.

En un debat tan atípic, l'única cosa que va respondre al guió va ser la indumentària. Sánchez vestit blau, camisa lleugerament blavosa i corbata vermella, mentre que Feijóo va apostar per tres peces blaves, com s'espera d'un candidat conservador. Resumint: un debat molt pobre i mancat d'arguments que va acabar amb un Feijóo una mica més a prop de la Moncloa.