Aquest diumenge es compleixen sis mesos del referèndum de l'1 d'octubre, una data clau en la història de la Catalunya recent i la derrota més gran de l'Estat a l'Espanya moderna. Un fracàs que va desconcertar l'Estat i els seus funcionaris que, lluny d'haver intentat una solució en una mesa de negociació, ens ha tornat a l'Espanya més negra, de la qual crèiem, sincerament, que havíem sortit amb la transició. No era cert. La resposta de l'Estat ha estat la repressió, l'exili, la presó dels governants catalans i la supressió de drets fonamentals dels ciutadans. Sempre la persecució o la por; mai la negociació i el pacte.

Sis mesos d'unes imatges que van espantar el món i ens van allunyar d'Europa. Mai no s'havia vist actuar una policia europea amb aquella violència contra uns ciutadans que el que volien era dipositar el vot en una urna. Només això. L'Estat ha estat implacable amb els catalans, però el problema no se li ha fet petit. Al revés, en molts aspectes avui és més gran que fa sis mesos. La internacionalització n'és una mostra clara. La feina del ministre Margallo repartint per les cancelleries prebendes i comprant suports, tal com ell mateix ha reconegut, no ha estat prou gran per tapar el disbarat que ha comportat la repressió i la judicialització.

La gran paradoxa és que tots aquests esforços perquè el conflicte no sortís de les fronteres espanyoles han servit de ben poc, i la pugna catalana s'ha enfilat a l'agenda política i mediàtica europea. Brussel·les i Berlín n'han de parlar cada dia i la seva opinió pública s'allunya cada vegada més de la repressió espanyola, a través de la policia o de les seves interlocutòries judicials.

Si bé el perfil del conflicte és força clar quan es parla de la repercussió internacional, no ho és tant quan s'analitzen els danys que hi ha hagut a Catalunya. Supressió de l'autonomia, cessament del Govern, aplicació de l'article 155, a més a més de presó, exili i reducció de drets fonamentals. Però això no és tot. La discussió dins l'independentisme continua sent com s'ha de fer front a l'embat de l'Estat, el paper del president legítim de Catalunya i si la confecció d'un Govern necessàriament autonòmic és un avanç o no a la cruïlla actual.

Malgrat que el resultat final encara sigui lluny d'escriure's, la persistència i la no-violència, uns valors identificatius de l'independentisme durant tots aquests anys, han d'acompanyar sempre tots els passos que es facin. Només així Catalunya continuarà tenint opcions guanyadores en una Europa que ha demostrat massa vegades que els primers són els Estats i els darrers, els ciutadans.