L'avenç imparable dels contagis, la majoria d'ells a l'àrea metropolitana de Barcelona i a Lleida, unit al fet que no passa dia en què les mesures restrictives a Catalunya cada vegada afectin més ciutadans, els últims els de Figueres i Sant Feliu de Llobregat, ens permet pensar que la segona onada de la pandèmia del coronavirus ja és aquí. Hi ha indicadors similars als del mes d'abril encara que, per sort, sembla haver-hi la certesa, almenys ara per ara, que les conseqüències del virus no són tan greus com la primavera passada. En qualsevol cas, han saltat pels aires els pronòstics que ens hauríem de preparar per a la tardor ja que s'estan assolint cada dia nous pics i encara no ha acabat el mes de juliol.

Quina és la situació? Hi ha transmissió comunitària de la malaltia, s'ha descuidat el control dels brots i, en conseqüència, s'ha perdut la traçabilitat. Està fallant el rastreig ja que Catalunya —igual que Madrid— només disposa del 15% dels rastrejadors que es necessiten. Les xifres són imprecises però es calcula que són al voltant de 200 persones especialitzades les que estan treballant quan en farien falta unes 1.500 si s'accepta que la ràtio adequada és la de 20 professionals per cada 100.000 habitants.

Hem tornat a entrar, amb mesures menys dràstiques ara per ara, en una espiral de confinament ciutadà similar a la de la primavera passada encara que moltes de les mesures són voluntàries i encara no obligatòries. Lluitem contra el virus pensant que l'eliminarem, com deia la propaganda governamental: Este virus lo paramos unidos.

Potser és que no el podem parar fins que hi hagi vacuna i el que s'ha de començar a assumir és que la nova estratègia ha d'estar pensada per conviure amb el virus. Amb les màximes mesures de seguretat, és clar. Reforçant la higiene, la màscara i la distància social, que s'han demostrat que són molt importants per evitar la propagació del virus. I disposar de la xifra de rastrejadors necessaris que a hores d'ara hauria de ser una absoluta prioritat. Però evitant paralitzar el país amb confinaments que no resolen l'arrel del problema i que només provoquen un enorme trauma en la societat, com reconeixia aquest diumenge el doctor Bonaventura Clotet.

Si no es fa un diagnòstic total, el dany que ara ja es preveu per al nostre país serà enorme. I els catastròfics diagnòstics que ja s'han fet sobre la caiguda del PIB i l'augment de l'atur quedaran molt superats. Hem de salvar vides, és clar. Sobre això no hi ha discussió possible. Però hem de salvar també l'economia si no volem que les seqüeles del coronavirus durin molts anys.