He llegit i sentit aquests dies que els temptejos que està fent Gabriel Rufián tenen certa semblança amb l'anomenada Operació Reformista o també Operació Roca. És normal que s'interpreti així, tot i que poc o res hi té a veure, més enllà del fet que qui tracta d'impulsar-la i, segons com, liderar-la, ara també és un polític català. Llevat d'això, s'assembla com un ou a una castanya i exposaré diverses diferències substancials: l'Operació Roca tenia un objectiu fonamental, posar fi a l'hegemonia socialista que a partir del 1982 va ser total, políticament parlant, amb majories absolutes al govern d'Espanya presidit per Felipe González i també copant els ajuntaments més importants de Catalunya. Ara, la proposta de Rufián sorgeix per apuntalar l'esquerra espanyola, o sigui, Pedro Sánchez, un cop el minifundi de partits com Sumar, Podemos, Compromís o els comuns previsiblement aplegarà una minsa quantitat de diputats, molt pocs per ser decisius i confrontar-se amb el bloc de dretes.

En segon lloc, qui ho proposa no té el suport del partit en el qual milita. Rufián va per lliure i si alguna cosa està fent és incomodar Oriol Junqueras, centrat a estabilitzar Esquerra, recosir les ferides heretades, millorar les expectatives electorals (l'últim CEO ho reflectia) i ser deslleial amb el suport que aquest sempre li ha donat. En tercer lloc, Convergència i Unió, que donava suport a l'Operació Roca, gaudia d'una hegemonia absoluta a Catalunya, Jordi Pujol era l'espanyol de l'any per al diari ABC i el Madrid financer avalava el projecte. En quart lloc, a Espanya hi havia una formació política, el Partit Reformista, presidit per Antonio Garrigues Walker i amb noms com Florentino Pérez a la infanteria del reformisme, creat per a aquella aventura política, i, en aquests moments, no traspuen precisament entusiasme pel moviment efectuat per Rufián ni els morats de Podemos, amb Pablo Iglesias al capdavant, ni Arnaldo Otegi, el líder indiscutible d'EH Bildu, que té entre cella i cella fer el sorpasso al PNB al País Basc i no està interessat a despistar-se amb altres objectius.

La proposta de Rufián sorgeix per apuntalar l'esquerra espanyola, o sigui, Pedro Sánchez

Però, a més de totes aquestes diferències puntuals, n'hi ha una, a parer meu, fonamental: és que potser figura entre els objectius d'Esquerra Republicana reformar o regenerar Espanya? Com hi podria haver una identificació de marca d'un partit independentista en un projecte polític com aquest? És cert que el punt d'ebullició del projecte independentista a Catalunya no es troba en un moment àlgid, això ho sap tothom, però ajuntar el projecte polític que lidera Oriol Junqueras amb l'esquerra espanyola, encara que sigui amb aquesta esquerra federalista o fins i tot plurinacional, segons s'autodenomina, és una quimera en el terreny nacional català. No sé quina part de la discussió entre el president d'Esquerra i Pablo Iglesias de fa uns dies es va perdre Rufián quan, arran de les declaracions de Ione Belarra, secretària general de Podemos, assenyalant que amb les competències d'immigració, els Mossos farien batudes racistes, Junqueras va recordar al morat que aquestes coses abans les deien Albert Rivera o Inés Arrimadas. No cal dir res més: clar i català.

Dit això, si el líder d'Esquerra al Congrés vol continuar, com així sembla, un debat que va obrir dimarts a Madrid, va ser desautoritzat des de la seu de Calàbria, i ha continuat en un tuit aquest dimecres, el que sí que està assegurat és el serial de l'estiu i serà interessant conèixer-ne el degoteig d'opinions. Malgrat no ser una sorpresa, el primer ha estat Joan Tardà, en una línia semblant a la del diputat. Vist amb una certa perspectiva, el que Rufián havia d'haver fet era portar la seva proposta al congrés del partit que va aprovar la ponència política el 15 de març passat, en la qual s'advocava per "més nació, més societat, més país i més Esquerra". O a la permanent del partit, de la qual òbviament forma part, encara que no sol assistir a les seves reunions, on aquest projecte federalista de les esquerres espanyoles no ha estat objecte de cap discussió. Veurem què acaba passant en el futur i si Rufián emprèn o no una aventura política diferent després de reclamar menys puresa i més cap, un dard sense un destinatari clar però amb algun receptor identificable possible.