L'extravagant vídeo distribuït pel rei emèrit Joan Carles I en què demana suport per al seu fill, la vigília de la publicació de l'edició espanyola del seu llibre Reconciliación, unes memòries en primera persona del seu paper en la transició política, demostra com d'hilarant és moltes vegades la monarquia espanyola. Un emèrit, fugat a Abu Dhabi, la capital dels Emirats Àrabs Units, on va fixar la seva residència l'agost del 2020, enmig d'investigacions judicials que incloïen que les seves finances fossin escrutades a Espanya i a Suïssa, i que en qualsevol altre país haurien tingut serioses conseqüències. Doncs bé, Joan Carles I ha utilitzat el llibre per passar comptes, algunes més directes amb la seva nora Letícia, de qui diu que no va contribuir a la cohesió de les relacions familiars, altres més sibil·lines, com en aquest cas amb el seu fill Felip, que el que menys necessita és que el seu pare li faci l'abraçada de l'os i reclami que se l'ajudi "en la dura feina d'unir tots els espanyols". Un vídeo que és sens dubte tot un desafiament després de la seva exclusió dels actes oficials celebrats a Madrid amb motiu dels 50 anys des de la transició i que la Zarzuela diu que no entén i ha considerat inoportú i innecessari. 

Tampoc sembla que hagi de ser aquest l'any que Joan Carles I torni a la Zarzuela per Nadal. Haurà de prendre els torrons i els polvorons a la distància o, qui sap, si després d'aquest vídeo promocional, el següent pas serà una entrevista a El Hormiguero, amb Pablo Motos. Ja res no és impossible en aquella família que ha canviat les pàgines de l'Hola per les xarxes socials, gens benèvoles amb el que la monarquia representa. No és ni enginyós veure Joan Carles I en una versió casolana d'aquell missatge institucional que s'emetia cada Nit de Nadal per televisió des de la seva residència del Palau de la Zarzuela, ara amb americana, sense corbata i amb una camisa blanca descordada, i una bandera espanyola ondulant al darrere, dirigint-se als joves. Això protagonitzat per l'emèrit que va defraudar milions a l'Estat que va jurar representar, té la seva gràcia. Com també té la seva substància el suport que demana per al seu fill, de qui assenyala a les seves memòries: "Em va girar l'esquena per deure, però em dol veure'l tan insensible en el personal".

La història no salvarà el rei emèrit i no se li perdonarà ni la corrupció, ni el luxe desenfrenat amb què ha volgut passar els seus últims anys

Tot i que la història ens recorda que els interessos dels borbons tenen molt més a veure amb els seus personals que amb els de la institució que representen, potser per això sempre han acabat tan malament a Espanya, l'emèrit justifica el llibre que porta la seva signatura com una necessitat de canviar l'ostracisme en què es troba: "El meu pare sempre em va aconsellar que no escrivís les meves memòries. Els reis no es confessen. I menys, públicament. Els seus secrets romanen sepultats en la penombra dels palaus. Per què el desobeeixo avui? Per què he canviat d'opinió? Perquè sento que em roben la meva història". És, és clar, una versió edulcorada del que li ha succeït. Mentre en els seus discursos i missatges de Nadal exigia rigor i comportaments ètics als càrrecs públics i la societat, les seves accions privades i el seu comportament no eren exemplars. Deia que la justícia era igual per a tothom i ell sortia per la porta del darrere dels expedients amb l'ajuda de l'Estat. Això per no parlar de les mentides del 23-F i d'una transició que ni va ser exemplar ni tampoc modèlica.

Per no aguantar no ho ha fet ni aquella famosa frase en què per realçar el paper de Joan Carles I es deia que a Espanya no hi havia monàrquics sinó joancarlistes. Era com una mena de salconduit en què un podia seguir sent una mica republicà i, alhora, del monarca avui repudiat. La història no salvarà el rei emèrit i no se li perdonarà ni la corrupció, ni el luxe desenfrenat amb què ha volgut passar els últims anys de la seva vida. Aquesta exhibició de riquesa quan al país en què va regnar entre 1975 i 2014, les coses no anaven bé per a tanta i tanta gent. Per això, la seva vida és gairebé irrellevant: els molt amics avui han deixat el monarca molt pel camí i els amics són, en el millor dels casos, simples coneguts. El temps té aquestes coses: un pot explicar el passat d'una manera diferent de com va ser. D'això sí que Joan Carles podria encara explicar molt bé l'evolució de la seva relació amb la burgesia catalana. Encara podria fer posar vermell més d'un.