Que l'independentisme protagonitzi un nou acte massiu en el qual demostri la seva resiliència, com el que ha protagonitzat aquest dissabte a Perpinyà, no hauria de sorprendre ningú. Des de 2012 que desborda carrers, manifestació rere manifestació, i desafia la interpretació de tots aquells que analitzen l'independentisme català com un fenomen passatger i fruit d'una conjuntura més emocional que política. No poden estar més equivocats. Invariablement l'independentisme té prou arguments per defensar les seves posicions tant al carrer com a les urnes perquè, al final, van de bracet i no hi ha una enquesta que no li concedeixi a aquest espai polític la majoria absoluta a les pròximes eleccions catalanes.

Costa saber si hi havia 110.000 persones com va dir la Policia Municipal o més de 200.000 ànimes com van afirmar els organitzadors al retorn de Puigdemont a la Catalunya Nord. Gairebé és anecdòtic. N'hi ha prou amb afirmar que d'actes polítics amb tants assistents se'n veuen molt pocs tant a França com a Espanya. Al Parc de les Exposicions de Perpinyà no s'assolia aquesta xifra des de 1907, segons la televisió France 3. El Consell de la República ha tingut l'habilitat de convocar un acte que conservant com a eix central l'exili i la República ha estat plural en els missatges, inclusiu en el rol dels diferents actors polítics, i contundent a l'hora de dibuixar una cosa que pot semblar una obvietat però que no ho és ja que pot eixamplar el perímetre i apujar el llistó de la reivindicació sense que la repressió espanyola pugui arribar a actuar.

Així, l'acció de la policia del ministre Marlaska s'ha hagut de limitar a dificultar l'accés dels milers de catalans per la frontera i a impedir l'entrada a les comarques de Girona a Puigdemont, Comín i Ponsatí sota l'amenaça de detenció. Curiosa democràcia l'espanyola, que només pot assistir irritada i revoltada a tota una reguera d'homenatges de les autoritats franceses als exiliats catalans a tan sols una trentena de quilòmetres de la frontera. La premsa espanyola i una part de la catalana ho ocultarà o ho destacarà poc però l'única explicació a les recepcions de tots els grups representats en el consistori de Perpinyà o del plenari del Consell del Departament dels Pirineus Orientals al president exiliat és la diferent concepció de la democràcia, la llibertat i la justícia.

La sordesa de l'estat espanyol a qualsevol tipus de reclamació catalana ve de lluny i és causa de l'enorme escepticisme a la taula del diàleg. La jacobina França avançant al neocentralisme espanyol que crida i crida mentre la justícia europea l'humilia una vegada rere una altra. Gràcies a aquesta Puigdemont, Comín i Ponsatí eren a Perpinyà i també un dia els presos polítics assoliran la llibertat i obtindran la justícia que els han negat els tribunals espanyols.