Poques vegades la política s'haurà apropat tant al funambulisme com aquest dijous 26 d'octubre de 2017. Com un acròbata professional saltant de pista en pista a la recerca d'una solució perquè no s'apliqués l'article 155 de la Constitució -bé, no ens enganyem, diguem-ho clar, la suspensió de l'autonomia-, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va posar a sobre de la taula un canvi: la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya per al 20 de desembre.

No era una decisió fàcil. Ni còmoda. Ni unànime al PDeCAT. Ni compartida per Esquerra Republicana. Ni per la gran majoria dels diputats de Junts pel Sí -dos d'ells, Albert Batalla i Jordi Cuminal, del PDeCAT, fins i tot van anunciar la dimissió pel que entenien que era una retirada incomprensible-. Ni pel conjunt del Govern. Ni per les entitats sobiranistes, ANC i Òmnium. Puigdemont sabia perfectament al que s'arriscava, una reacció virulenta de sectors diversos de l'independentisme. Sol i segurament cansat, però també convençut que era el millor per al moviment independentista, no posar en risc tot el guanyat, va fer el pas.

Puigdemont va abandonar la reunió del Govern, que es va iniciar a les deu hores, per una trucada. Segurament va ser quan se li van donar unes mínimes garanties que la seva proposta seria acceptada. Amb aquest convenciment, es va reunir amb els 62 diputats de Junts pel Sí, els va comunicar el pas que faria i va demanar que l'entenguessin. Alguns van sortir plorant, d'altres irritats. Cap d'ells, feliç. I es va asseure a esperar la confirmació positiva a la seva oferta i la posterior compareixença davant la premsa a les 13:30 hores.

La resposta va arribar de seguida en forma de bufetada: no hi haurà retirada de l'article 155 i ets lliure de fer el que vulguis. No hi havia pacte. Molt pitjor que això: a la Moncloa s'havia entès l'oferta com una rendició: se'n podia treure més profit. Puigdemont es va donar per assabentat i va desmuntar la seva estratègia. Tornava a la pantalla de la declaració d'independència i que sigui l'Estat qui triï el grau de repressió que pensa fer servir.

Enrere quedaven discussions i malentesos al Govern que s'hauran d'estroncar immediatament si l'independentisme no vol fer front desunit a les mesures draconianes de la supressió de l'autonomia. També queda la incapacitat de l'Estat per acceptar una proposta a la qual no podia dir que no, llevat que pretengui per sobre de qualsevol altra cosa reduir a cendres el catalanisme, avui transmutat en bona manera en independentisme. Si és així, pronostico que això últim no ho aconseguirà per molt que els dissenyadors del 155 pensin el contrari.

En condicions normals, es podria dir que hem viscut l'últim moviment abans de la declaració d'independència el matí d'aquest divendres al Parlament. Però si alguna cosa s'ha vist fins ara és que el guió sempre pot canviar en l'últim minut, encara que ningú no aposta que aquesta vegada torni a passar el mateix.