Fa uns dies, un corresponsal d'un mitjà de comunicació estranger em formulava la següent pregunta: "Pot explicar-me quines accions està realitzant el govern espanyol per solucionar el conflicte català?". La meva resposta no va poder ser més directa: "Cap". El periodista va quedar desconcertat amb la resposta i es va pensar que simplement no l'havia entès bé i va prosseguir: "Li ho pregunto, si vol, en off the record perquè els meus lectors es facin una idea de per on van les converses i quines poden ser les discrepàncies".
Davant de la seva insistència, comprensible d'altra banda, la meva resposta no va poder ser tan senzilla com amb la primera pregunta i li vaig explicar que el govern espanyol abordava aquest tema únicament com un contenciós en el qual només havien de pronunciar-se els fiscals i els jutges i que la política, tal com s'entenia al seu país, havia fet abandó de funcions. No va ser gaire diferent la conversa que havia mantingut, en aquest cas fa una mica més de temps, amb un qualificat representant diplomàtic d'un país que té seient permanent en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
En aquest cas, la seva experiència el portava a vaticinar que tard o d'hora en un conflicte sempre s'obren vies de diàleg i que la clau estava en arribar a aquest moment en condicions de negociar amb el teu adversari. Veient el comportament de l'Estat espanyol amb els membres del Govern a l'exili o a la presó i els presidents de les entitats sobiranistes també a la presó, un pot preguntar-se en quin món viuen aquest periodista estranger i el diplomàtic. De segur són poc coneixedors de la realitat espanyola, de la resposta de la seva classe dirigent i de la negativa a qualsevol diàleg.
Mal assumpte amagar el cap com un estruç, perquè el problema continua existint. I continuarà existint. Ja ha passat prou temps i s'han celebrat diverses eleccions perquè ningú que estigui en el seu seny pensi que un dia, sense més ni més, haurà desaparegut.