Quan fa dos anys es van produir les esgarrifoses imatges de policia actuant amb extrema violència el matí de la jornada del referèndum de l'1 d'octubre, la cancellera Angela Merkel va ser de les primeres dirigents europees a fer arribar a la Moncloa l'horror que li suposava que al si de la Unió Europea s'actués amb aquella violència contra ciutadans indefensos i de totes les edats que havien anat als seus col·legis electorals per votar. Hi ha diferents versions sobre si va trucar directament o no a Mariano Rajoy o es van utilitzar altres canals segurs de comunicació, però el cert és que el missatge alemany va arribar perfectament a la Moncloa i les furgonetes de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van tornar als seus quarters sense cap mena d'explicació encara avui dia. Aquest episodi va marcar la relació entre Merkel i Rajoy, els va distanciar irreversiblement i, en la moció de censura al líder del PP, la CDU no va moure cap dels seus llargs fils per evitar-la. Bé que ho saben els bascos del PNB, que hi van jugar un paper crucial.
El segon episodi va ser amb la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya, quan travessava la frontera des de Dinamarca i va ser traslladat a la presó de Neumünster. Van ser setmanes d'una eufòria sense límit a Espanya que van acabar abruptament quan l'Audiència de Schleswig-Holstein el va posar en llibertat i la justícia alemanya va considerar que no es donaven les condicions per extradir-lo per rebel·lió, com volia el jutge Pablo Llarena. La dreta espanyola va rebre molt malament la decisió del tribunal germànic, va considerar que era una deslleialtat alemanya, un desastre per a Espanya i hi va haver qui va qüestionar obertament el tractat de Schengen perquè les euroordres no havien funcionat. Merkel, poc acostumada que li donin lliçons sobre el funcionament de la justícia alemanya, va encaixar malament la posició del govern espanyol. La llarga estada de Puigdemont a Alemanya va aportar una gran novetat al conflicte d'internacionalització de la causa catalana: els mitjans de comunicació en parlaven diàriament i va passar a ser gairebé una qüestió de política domèstica. A més, es va produir un gran tomb en l'opinió pública, reticent al tema de la independència però favorable al dret dels catalans a votar en un referèndum.
L'últim episodi de la carpeta catalana a la taula de Merkel l'hem conegut aquest diumenge en saber-se que la cancellera havia preguntat al líder del PP, Pablo Casado, la passada setmana a Brussel·les, què passava amb Catalunya? Merkel, que dirigeix el país germànic des del 2005, afronta el seu últim any al capdavant de la cancelleria i, segons sembla, l'horroritza una tempesta perfecta entre la crisi del Brexit, la crisi econòmica i la crisi catalana. Aquesta última, sempre domèstica per a tots els governs de la UE, que no es mouen un mil·límetre de la posició oficial, però sempre present en les converses informals comunitàries i en els mitjans de comunicació internacionals. Introduir la falca que el govern espanyol està tancat a qualsevol diàleg fins a extrems tan exagerats com que no agafa el telèfon al president de la Generalitat deu ser un fet molt sorprenent a Berlín. On, a més, s'acorden governs de coalició sense problemes entre CDU i SPD des del final de la Segona Guerra Mundial.
Algú s'imagina Merkel no agafant el telèfon al president d'un land simplement perquè no li dona la gana? Doncs això succeeix a Espanya i molts ho aplaudeixen. Encara que també és veritat que molts es rebel·len davant d'aquesta actitud altiva i prepotent d'aquesta Espanya que no fa política i que la deixa en mans dels jutges. Aquest cap de setmana s'han produït manifestacions impensables a Madrid, València, Sant Sebastià, Oviedo i diverses ciutats espanyoles més. I lluny de llegir-les correctament, hem assistit a la resposta made in Spain en boca de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso: que es prohibeixin a Madrid les manifestacions de suport a la independència de Catalunya i de condemna a la sentència del Tribunal Suprem. A les 22.30 hores de la nit no havia encara corregit l'estupidesa del matí.