Les declaracions de la vicepresidenta Carmen Calvo apuntant que el Govern espanyol no descarta multar el vaixell Open Arms amb fins a 900.000 euros, al·legant per a aquesta elevada sanció que no té permís per rescatar, ha provocat una onada d'indignació només similar a les que provoca el líder de la Lliga Nord, vicepresident i ministre de l'Interior, Matteo Salvini, a Itàlia cada vegada que obre la boca. Calvo, experta a entrar en tots els xocs polítics, la cridin o no, i que segons els estrategs monclovites compleix a la perfecció el seu paper de reservar a Pedro Sánchez sempre les declaracions més amables, ha ofert, volent-ho o no, una imatge del govern socialista cruel i inhumana que ofèn el sentit comú i els valors que diu permanentment defensar.
Després de la penosa gestió per part del govern espanyol de la crisi de l'Open Arms, que quan no ha estat desaparegut ha intentat passar tota la responsabilitat al govern italià, s'esperava alguna cosa més de la vicepresidenta. No una frase que mirada en la seva literalitat legitima deixar morir els ocupants de l'Open Arms. Actituds com aquesta són les que donen ales a la xenofòbia que diuen repudiar i no fa sinó confondre els discursos del PSOE amb els del PP, Ciutadans o Vox. Potser ja fa campanya d'una repetició d'eleccions generals i està disposada a esgarrapar vots de les dretes per apropar-se a la majoria somiada, però ni així les seves paraules són mínimament acceptables.
La biografia d'un polític es configura a partir de moltes coses, també de les estupideses o relliscades que en un moment o altre ha arribat a dir. Així, a Mariano Rajoy el va perseguir des de 2002 la frase que "del Prestige surten uns petits hilillos amb aspecte de plastilina"; a José María Aznar encara li recorden quan va dir, el 1998, que "he autorizat personalment contactes amb l'entorn del Moviment Basc d'Alliberament Nacional"; a José Luis Rodríguez Zapatero la seva peculiar manera de defensar el rei Joan Carles quan va dir: "Estic molt a gust i molt tranquil perquè tenim un rei bastant republicà"; a Ana Botella, el seu "relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor" en defensar la candidatura olímpica de Madrid o a Eduardo Zaplana, que s'havia de fer ric perquè li feien falta molts diners per viure. Calvo, a la qual només se li coneixia la seva faceta de negociadora que compta encàrrecs per fracassos, ja té la seva frase per a la posteritat.