Amb la discreció i el silenci de qui se sap mort fa molt de temps, aquest dissabte va anunciar la seva dissolució el PDeCAT, la formació fundada el 2016 i hereva en el seu origen de Convergència Democràtica de Catalunya. No hi ha hagut un projecte polític a Catalunya més mal gestionat des del seu origen i incapaç de recollir sota aquelles sigles tot el capital polític que acumulava i amb una força municipal excepcional. Primer, la inexperiència dels seus dirigents —aquella efímera Marta Pascal—, després, la incapacitat per reconèixer-li a Carles Puigdemont el seu lideratge i, més tard, la inadaptació a la Catalunya canviant cap al sobiranisme com a nou concepte polític.

Va ser el PDeCAT des del seu origen un partit estrany. Els que hi manaven realment —diguin-se Carles Puigdemont, Artur Mas, Xavier Trias, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i tants d'altres— no exercien el poder a l'organització i els que eren al capdavant eren mers gestors sense cap predicament polític. El veritable problema va ser quan aquests últims es van creure posseïdors del partit i els dirigents reconeixibles per l'opinió pública van haver d'anar-se'n, molts dels quals acabarien fundant Junts per Catalunya. De fet, allà hi són ja tots llevat de Mas, que tampoc no és descartable que faci el pas en qualsevol moment.

El seu gran moment polític va ser el maig de 2018, amb Pascal al capdavant de l'organització, que va decantar el partit cap a la moció de censura a Mariano Rajoy i va facilitar a Pedro Sánchez els vots necessaris per arribar a la Moncloa. Els vuit diputats del PDeCAT van ser determinants, en una situació aritmètica no molt diferent de l'actual. Aquest escenari li va donar excel·lència i color durant un temps als mitjans de comunicació i els va ajudar a transitar en el seu declivi, que ja s'anunciava sens dubte irreversible. En coma i amb ajuda assistida —en tots els aspectes— va passar artificialment per les eleccions catalanes de 2021, en les quals va treure zero diputats, i per les generals del passat 23 de juliol, on va tornar a deixar el seu marcador de diputats sense estrenar.

Ara que el mapa polític de partits a Catalunya tendeix a aclarir-se, tots aquests experiments, des del PDeCAT fins a Valents, Lliures o el Partit Nacionalista de Catalunya —i segur que m'oblido algun grupuscle més—, és molt probable que deixin d'existir. I que no rebin cap ajuda especial per presentar-se a les eleccions i dispersar el vot de Junts, perquè, al final, l'objectiu era xuclar electors de la formació de Carles Puigdemont. No hi havia via per a aquesta presumpta tercera via i alguns encara no ho han entès malgrat les derrotes acumulades fins a assolir la irrellevància electoral més absoluta. En qualsevol cas, continua sent un repte per a Junts fer honor al seu nom i ser el contenidor de més sensibilitats polítiques que fins ara.