El món de la gran patronal catalana està més regirat que mai. Foment del Treball Nacional passa una vella i larvada crisi que ha explotat davant de l'opinió pública aquestes últimes hores, després que el seu president, Joaquim Gay de Montellá, amenacés amb l'expulsió d'una de les seves organitzacions, la patronal de Terrassa, Cecot, per competència deslleial, ja que s'havia expandit més enllà del seu teòric marc de referència, el Vallès. Però més enllà del plantejament infantil de Montellá, hi ha, almenys, dos motius més pels quals s'hauria d'inquietar: el primer, que Antoni Abad, el president de la patronal vallesana, ha amenaçat de presentar-se a les eleccions de Foment que se celebraran el 2018 per disputar-li la presidència; i el segon, la més gran versatilitat de Cecot en les seves relacions amb les administracions, que són excel·lents amb la Generalitat i més que correctes amb el govern de Madrid.

En el pla polític, Abad ha anat desplaçant l'organització des de la distància habitual d'una patronal amb el món de la política cap a posicions més sensibles amb l'espai independentista, majoritari a Catalunya. Per exemple, el seu últim acte públic, La Nit de la Cecot, celebrat el mes d'octubre passat, es va convertir en el primer d'homenatge a Carme Forcadell, ja que aquell mateix dia s'havia conegut que la presidenta del Parlament compareixeria aquesta setmana com a investigada davant del TSJC per permetre que en un ple de la Cambra es votessin les conclusions de la comissió del Procés Constituent. Els empresaris, drets, van ovacionar Forcadell i Abad va expressar el seu reconeixement i respecte envers la presidència del Parlament.

Tots aquests moviments de la Cecot, no un de sol com es pretén explicar, són el que ha provocat la irritació del president de Foment, que no és compartida per gaires dels seus associats, partidaris de rebaixar la tensió amb la Cecot i també d'obrir vies d'acord i no d'expulsar-los. A més, Montellá aborda aquesta complexa negociació amb la Cecot després que s'hagi evaporat una de les seves últimes ambicions, que no era cap altra que ser ministre en l'últim govern de Mariano Rajoy, format a començaments de novembre. Si el president de l'Executiu espanyol va pensar o no en ell és una cosa que difícilment sabrem, encara que l'al·ludit sí que va creure que seria així, segons va arribar a comentar. És la política.