Clara Ponsatí ha tornat de l'exili i s'ha plantat a Barcelona sense passar pel Tribunal Suprem. Passaven pocs minuts de les 17 hores quan l'eurodiputada i consellera cessada pel 155 compareixia al Col·legi de Periodistes enmig d'una enorme expectació mediàtica, posant punt final a cinc anys i cinc mesos d'exili entre Edimburg i Brussel·les, entre Escòcia i Bèlgica, les seves dues residències en aquest temps. Sobre ella pesa una ordre de detenció al territori espanyol que els Mossos d'Esquadra, seguint instruccions judicials, van procedir a complir mentre feia un tomb pel centre de Barcelona i era detinguda, en ple carrer, per agents de paisà, que la van traslladar a la Ciutat de la Justícia, on encara roman, més de tres hores després, quan escric aquest article.

És evident que s'ha produït una situació judicial d'escarni personal a Ponsatí i de vulneració de la inviolabilitat de què gaudeix com a diputada del Parlament Europeu i que està plenament reconeguda. El magistrat Pablo Llarena és darrere d'aquesta violació de drets d'una eurodiputada, en una acció que deixa Espanya, per més que les seves institucions i el seu Govern mirin cap a un altre costat, en una posició extraordinàriament incòmoda en no haver respectat la immunitat de què gaudeix Ponsatí. Es posa així de manifest el que molts sospiten: si aquesta és l'actitud amb una eurodiputada sobre la qual pesa tan sols una ordre de detenció per desobediència, que no suposa presó, què no farien amb el president Carles Puigdemont sobre el qual pesa també malversació amb una petició molt elevada d'anys de presó?

Ponsatí, animada, bel·ligerant i provocadora, o sigui, en el seu estat més natural, va comparèixer per plantar cara a la injustícia, criticar la repressió de l'estat espanyol i denunciar la inacció de les institucions catalanes, començant pel Govern del president Aragonès. Ho va fer acompanyada de la seva motxilla blava, la mateixa amb la qual va emprendre viatge a l'exili el dia 28 d'octubre de 2017; en aquesta petita bossa va posar totes les seves coses personals i va iniciar un camí, llavors desconegut. Ponsatí encarna per a molts la radicalitat i l'exiliada amb el discurs més desafiador i més crític amb el que ha succeït a Catalunya des del 2017. Potser per això, encara que es va presentar com a independent a la llista de Junts per Catalunya no s'ha afiliat mai al partit i ha parlat amb una veu pròpia i incòmoda per a la seva formació en moltes ocasions. Això no ha estat obstacle perquè la plana major de la formació l'acompanyés aquest dia i es desplacés cap a la Ciutat de la Justícia per donar-li suport.

Ponsatí va travessar la frontera amb cotxe per la frontera de la Jonquera a primera hora de la tarda com un visitant més i sense que els serveis policials detectessin la seva presència malgrat que en la preparació de l'operatiu feia dies que s'estava treballant i molta gent sabia del seu retorn. Encara que va creuar amb cotxe per l'autopista de la Jonquera, no era aquesta la seva primera intenció, que tenia un punt més d'intencionalitat política. La seva primera idea era tornar per la Vajol, a l'Alt Empordà, per on va sortir cap a l'exili el 5 de febrer de 1939 el president Lluís Companys i José Antonio Aguirre, el lehendakari del govern basc. Unes hores abans d'aquell 5 de febrer de 1939 ho havien fet també Manuel Azaña, president de la República espanyola, el llavors president de les Corts, Diego Martínez Barrio, i Juan Negrín, president del govern espanyol.

L'eurodiputada, que ha estat especialment activa contra el tancament dels passos fronterers entre Espanya i França reclamant que s'obrin immediatament pel mal que suposa als residents a un costat i l'altre de la frontera, va abandonar el lloc de la Catalunya Nord en què havia passat la nit de dilluns al migdia de dimarts. I ho va fer en direcció a la Vajol amb la intenció d'entrar a la Catalunya Sud per aquest lloc fronterer. Les pedres enormes col·locades per impedir el pas de vehicles no li van permetre seguir ruta per aquesta carretera, però l'eurodiputada va baixar del cotxe i per a la història queda que els primers passos després del seu llarg exili van ser en un lloc emblemàtic i de tants records.