S'adjudica al pragmàtic Lord Palmerston, primer ministre del Regne Unit en dues ocasions a mitjans del segle XIX, una de les frases que més s'ha repetit en les relacions internacionals: "Anglaterra no té amics permanents ni enemics permanents. Anglaterra té interessos permanents". La sentència ve com a anell al dit de la carta que ha donat a conèixer aquest divendres el rei marroquí Mohamed VI i que li ha enviat el president Pedro Sánchez concloent per part espanyola qualsevol suport a la independència del Sàhara Occidental i donant suport al pla d'autonomia com la base "més seriosa, creïble i realista per a la resolució del conflicte". Espanya acaba així de cop amb la seva neutralitat històrica en el tema del Sàhara, tira per terra les resolucions aprovades a Nacions Unides i lliura a Mohamed VI un triomf important en la seva lluita contra el poble sahrauí.

A canvi de què ha fet Sánchez aquest moviment? Es desconeix. Més enllà d'un desig de rebaixar la tensió entre Espanya i el Marroc, que no ha trobat ni un període de treva amb l'actual inquilí de la Moncloa, la qual cosa s'ha derivat en múltiples problemes i nombroses crisis diplomàtiques. El més sorprenent és que aquesta posició de neutralitat d'Espanya s'hagi preservat amb governs de l'UCD, del PSOE i del PP i, paradoxes de la història, s'ha trencat amb els i les ministres d'Unidas Podemos. Fins i tot, amb una vicepresidenta al govern, Yolanda Díaz, que tan sols va encertar a dir, quan es va conèixer la carta de Sánchez, que reafirmava el seu compromís amb el poble sahrauí i amb les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides. El ministre Alberto Garzón, una mica més explícit, va donar suport al referèndum, va considerar una "víctima" el poble sahrauí i va cridar a no mirar cap a un altre costat.

Potser val la pena recordar que en un d'aquests múltiples incidents, el Marroc va treure artilleria pesada a l'hora de parlar de quina havia estat la seva posició davant de les demandes d'independència de Catalunya el 2017. Així, el maig de 2021, el ministre d'Afers Exteriors marroquí, Nasser Bourita, li va recordar per carta al govern espanyol els seus "favors" contra l'independentisme català amb José Manuel García-Margallo en Exteriors i Mariano Rajoy en la Moncloa: "No podem lluitar contra el separatisme a casa i fomentar-lo a casa del veí. La nostra política amb Espanya sempre ha estat clara. Durant la crisi catalana, el Marroc no va optar per la neutralitat, sinó que va ser un dels primers països a posar-se al costat de la seva integritat territorial i de la unitat nacional del seu veí del nord d'una forma clara i contundent". Tot un avís per a navegants, amb Sánchez ja a la Moncloa.

Interessos permanents, deia Palmerston en parlar del Regne Unit. Interessos permanents, són els que ha defensat el rei del Marroc. Els dos parlen un llenguatge similar i l'únic que funciona en la diplomàcia internacional. Però quins són els interessos de Sánchez? La defensa dels interessos de l'antiga colònia espanyola, abandonada a la seva sort el 1975, sembla que no, com s'ha afanyat a assenyalar el Front Polisario, que ha dit sense embuts que Espanya havia sucumbit al xantatge i la manipulació del Marroc. Reforçar el govern amb Unidas Podemos, tampoc. La invasió d'Ucraïna per part de Rússia sembla estar servint perquè Espanya faci neteja d'alguns temes informatius pesats. Fa unes quantes setmanes va ser que la fiscalia tancava la investigació sobre Joan Carles I i ara el tema del Sàhara. Curiosa manera de fer política, sempre per darrere i defugint el debat amb l'opinió pública espanyola.