No deixa de ser cridaner que el mateix dia que una enquesta del CIS apunta la desaparició de Ciutadans, en el cicle electoral que s'inaugurarà el proper 13 de febrer amb els comicis a Castella i Lleó, la formació taronja estigui al volant d'un parell de les notícies que més han fet parlar aquest dijous. La retirada de l'escó al diputat de la CUP Pau Juvillà i l'oferiment de Pedro Sánchez a Inés Arrimadas per tancar una majoria parlamentària al Congrés dels Diputats que permeti tirar endavant la reforma laboral, reflecteixen fins a quin punt en política els cadàvers es poden reanimar quan se'ls necessita i, fins i tot, les seves polítiques passades acaben condicionant molt més del que sembla la política present. La decisió de la Junta Electoral Central de retirar la credencial com a diputat del Parlament a Juvillà per desobediència i sense sentència ferma del TSJC, i que es remunta a quan el parlamentari era regidor a l'Ajuntament de Lleida i es va negar a retirar uns llaços grocs de la finestra del despatx que el grup anticapitalista tenia a la Paeria, és, sens dubte, un acte greu que interfereix de ple en el funcionament democràtic.

No es tracta, tan sols, que la sentència encara no ferma del TSJC és desmesurada jurídicament i, des del vessant més polític, poc acceptable. Es repeteix el que ja va passar amb el president Quim Torra per la pancarta penjada al Palau de la Generalitat i que va acabar sobtadament amb la seva presidència també per decisió dels tribunals. Valdria la pena saber fins on volen arribar la CUP, el Parlament i el Govern en el suport a Juvillà o si el camí acaba sent el mateix i el condueix directament a la porta de sortida. Conèixer si existeix una resposta a la repressió imparable no és una qüestió menor, ja que són molts els represaliats i els que tenen causes judicials pendents. Aquest dijous ha estat el dia de les declaracions de solidaritat de l'espai independentista amb Juvillà, però aquesta solidaritat acaba sent, a la pràctica, tan sentida com ineficaç.

L'únic cert és que la política de confrontació que va encapçalar Ciutadans va arribar a l'extrem de perseguir polítics per uns llaços grocs, cosa que realment deu ser insòlita al món democràtic occidental. Aquest despropòsit forma part de la factura que ha deixat la formació taronja en el seu camí cap a l'extinció. Per això, valdria la pena saber fins on es pot arribar davant d'una agressió tan clamorosa i al mateix temps tan preocupant com és la retirada d'un escó atorgat pels ciutadans per part de la Junta Electoral Central i de la justícia. Una mesura que pot ser comprensible en un cas greu, però difícilment quan pot ser interpretada com a arbitrària i política.

Els d'Inés Arrimadas, que si amb alguna cosa gaudeixen és amb el seu relleu mediàtic, van tenir una segona bona notícia amb la invitació a ballar i garantir-se així l'aprovació de la reforma laboral, a la qual, ara com ara, no donen suport a Pedro Sánchez els seus socis d'Esquerra Republicana i de Bildu. Costa saber sempre si la Moncloa amenaça de recolzar-se en la formació taronja o és una advertència als seus aliats parlamentaris perquè entenguin que pot fer-ho sense ells. Coneixent el president, és molt probable que jugui a ambdues coses i ja es veurà què acaba sortint, si un gat o un ratolí. Realment, cal un manual per entendre el moviment del govern de PSOE i Unidas Podemos amb la mini reforma laboral.

Aquest podria ser un resum perfectament vàlid: una ministra d'Unidas Podemos vol tirar endavant la reforma amb el suport de la patronal empresarial de la CEOE, mentre el PP la rebutja com fan Esquerra i Bildu, i Ciutadans es posa bé per donar els vots al PSOE. Home, una reforma laboral que mira a l'esquerra no deu ser-ho tant, d'esquerres, encara que qui estigui al capdavant de la negociació sí que ho sigui. I és que la política sempre ha fet estranys companys de llit, però ara, pel que sembla, més que mai. Pot ser que les ideologies, que tant han marcat altres moments de la història, estiguin encara més mortes que Ciutadans?