Que Manuel Valls és un terratrèmol a la precampanya de les municipals a la ciutat de Barcelona és bastant evident. Que té prou experiència i mitjans econòmics per ser el rival a batre s'anirà veient en les properes setmanes i mesos. Que s'equivocaran els qui tendeixin a menystenir-lo per la seva fracassada activitat en la política francesa dels últims temps és un avís a navegants. El ja aspirant a l'alcaldia de Barcelona ha fet aquest dimarts la seva posada en escena en un acte auster, sense presència del món dels diners que tan generosament li està finançant la campanya i amb un discurs mesurat, acuradament allunyat dels cànons de Ciutadans i de la seva ortodòxia en contra de tot l'estrictament català. Afable amb el catalanisme i la llengua catalana, proper a Pasqual Maragall, al qual va dir conèixer des de fa molts anys i el seu projecte olímpic, i gendarme de la Barcelona que necessita posar fi a la inseguretat i la delinqüència. Un triangle que semblava recordar, en alguns aspectes, el Josep Piqué que va arribar per triomfar i va fracassar en confrontar-se amb les urnes.

Valls, no obstant això, arriba a la batalla electoral amb l'esquena ben coberta. Concentra al voltant seu el més gran poder econòmic i mediàtic del que ha disposat un alcaldable en els últims temps. Segurament des de l'època daurada de Pasquall Maragall. Res a veure amb Joan Clos, Jordi Hereu, Xavier Trias i Ada Colau. Déu n'hi do el suport de les dues grans plataformes privades de televisió existents a Espanya, Atresmedia (Antena 3 i la Sexta) i Mediaset (Telecinco i Cuatro), l'entusiasme de La Vanguardia, el diari de la burgesia catalana, i una certa neutralitat d'El Periódico. També compta amb el suport, poc important a la pràctica, de la premsa escrita de Madrid. Amb els primers entrarà amb facilitat als barris més difícils per a un candidat de Ciutadans i amb els segons s'assegura una regularitat informativa a la zona alta de la capital. A priori, una combinació perfecta. Segurament, letal per a una alcaldessa en hores baixes i qui sap si amb un llistó molt alt per a l'independentisme si es presenta excessivament atomitzat.

En qualsevol cas, caldrà veure com resisteix el suflé Valls una campanya de gairebé vuit mesos i amb tots els candidats rellevants en contra seu. Almenys, fins a Nadal no es podrà tenir una idea clara de com aborden les eleccions moltes formacions. De fet, el que hi ha fins a la data en molts partits és més l'expressió d'un desig que una seguretat absoluta que és l'últim moviment. Que ningú no s'enganyi: les enquestes acabaran fixant el nombre de candidatures a disputar l'alcaldia de Barcelona. Una altra cosa seran els discursos que anirem sentint fins al moment decisiu.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat