Acaba de cedir el testimoni com a president del Tribunal Constitucional el magistrat Juan José González Rivas, al capdavant d'aquest organisme des del 2017, membre del mateix des del 2012 i magistrat del Tribunal Suprem des de 1997. Als 70 anys, deixa el càrrec havent-lo enfonsat una mica més en aquest fangar en què s'han vist implicades moltes de les institucions espanyoles; i que, tristament, han ofert la pitjor imatge d'una Espanya que podia haver aspirat a ser tinguda en compte com un dels estats moderns d'Europa i ha acabat sent irrellevant en el concert internacional i molt allunyada dels paràmetres democràtics d'altres països.

Serveixi per conèixer el ja expresident del TC, considerat conservador i, segons s'explica d'ell "de sensibilitat religiosa accentuada", el seu vot particular en relació amb la sentència que avalava la legislació reguladora del matrimoni homosexual a Espanya. En ella va escriure que la unió de les persones del mateix sexe com a matrimoni desnaturalitzava l'essència de la institució. O la seva oposició també a les adopcions per part de parelles formades per persones del mateix sexe ja que "atempta al prevalent interès del menor". N'hi hauria més, però el cert és que González Rivas ha estat president del TC un temps important, la qual cosa ofereix en aquest terreny una idea de la seva manera de fer bastant aproximada.

Però per als catalans i, en general, a tothom qui hem viscut amb perplexitat com ha actuat el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional la qüestió del procés, la complicitat entre uns i d'altres a l'hora d'accelerar o frenar en els temes, dictar sentències des de la més absoluta autarquia i que patiran una rebolcada sense precedents a Europa, el TC ha protagonitzat aquests anys una etapa negra. Quan aquest dijous he escoltat González Rivas explicar la seva funció durant els anys que hi ha estat, parlava de la imparcialitat i l'ètica, i afegia que en el tema del procés s'havia actuat amb celeritat, mesura i prudència, sense un bri d'autocrítica, no feia més que evidenciar que la justícia entre Madrid i Europa es dona l'esquena.

O quan va explicar que el que ells havien de fer i van fer amb els recursos dels presos polítics del procés, o els exiliats en els seus diferents procediments judicials, era preservar la supremacia de la Constitució i la unitat de la nació espanyola, tot era molt més fàcil d'entendre. La unitat per davant de tot encara que la justícia hagués de pagar tants peatges que la seva imatge a Europa quan es tracta d'abordar aquesta qüestió no passa el filtre de cap país, ni de cap institució europea.

I està bé que tota la crítica es posi en els que vindran, com l'inefable Enrique Arnaldo Alcubilla, però és que els que se'n van no eren gaire diferents. Els qui arriben amb els acords entre PSOE i PP, i l'aval amb el nas tapat, diuen, de Podemos -els últims a pujar al tren de l'ampli consens- no són gaire diferents dels que se'n van. Perquè el gatopardisme és això: canviar tot perquè res no canviï.