L'independentisme català protagonitzarà aquest dissabte de nou una important mobilització, en aquesta ocasió a la capital d'Espanya, on se situa l'epicentre de la repressió jurídica, policial i política que ha patit i que reté nou presos polítics a les presons madrilenyes, en presó provisional. Més de 500 autocars, segons els organitzadors, s'espera que es desplacin a Madrid i encara que la gran majoria hauran sortit de Catalunya, un centenar procediran de diferents llocs de l'Estat espanyol. La manifestació té com a lema la defensa del dret a l'autodeterminació però és obvi que el missatge és molt més ampli: des de la llibertat dels presos polítics fins al final de la repressió; des de la denúncia de la pèrdua de llibertats fins al retorn dels exiliats; des de la preocupació per un retorn del franquisme sociològic a la vida política fins a una denúncia pel silenci de l'autodenominada esquerra, tan timorata de vegades com la pròpia dreta.

Des de la font de Neptú, lloc de concentració, fins a Cibeles, fent el recorregut pel passeig del Prado, en total, un quilòmetre de distància. A ambdós costats, el Madrid més oficial, aquell que és l'essència de qualsevol estat: des del lloc de concentració, a la dreta, el monument als caiguts per Espanya, la Borsa de Madrid, el Museu Naval, Correus, el Quarter General de l'Armada... i, a l'esquerra, el Banc d'Espanya, el Congrés dels Diputats, el Museu Nacional Thyssen Bornemisza, el teatre de la Zarzuela,  l'Institut Cervantes... I no gaire lluny de Cibeles, on estarà situat l'escenari dels parlaments que es duran a terme, la plaça de la Independencia, no de Catalunya, és clar, i que allotja la Puerta de Alcalá.

Encara que, òbviament, no serà una de les manifestacions més multitudinàries de l'independentisme sí que acabarà tenint importància a l'agenda política. La presència d'una part molt significativa del Govern i de les dues màximes autoritats de Catalunya, els presidents de la Generalitat i del Parlament, és tot un pols al govern espanyol i un senyal d'alerta davant d'un judici que, malgrat que van caient una a una les acusacions, no sembla que es noti cap efecte ni a la justícia espanyola, ni a la seva classe política, ni als seus mitjans de comunicació. Tots ells obsessionats en dur a terme un escarment d'un moviment pacífic que ha fet de la reivindicació de votar en un referèndum el punt comú d'acord de diversos milions de catalans i d'una majoria política i social indiscutible.

Amb aquesta bandera del diàleg i amb una llarga història a l'esquena, l'independentisme català demana novament una solució acordada a les seves reivindicacions, que no pot ser cap altra que un referèndum. Que ningú no s'equivoqui i sobretot, de nou, a Madrid: una negociació que doni resposta al que es demana a la capçalera de la manifestació, no una altra cosa que torni a situar el conflicte al quilòmetre zero, on ha estat sempre. Perquè, per pesat que sigui, l'independentisme català no es cansarà ni tornarà a casa aparcant durant una generació o més les seves reivindicacions. El punt mort actual, han dit més d'una vegada els seus dirigents, no és un pas enrere sinó un rearmament per continuar avançant. I, en aquest context, Madrid és, fent servir el llenguatge del ciclisme, una meta volant.