Expliquen a Andalusia que, si Pablo Casado hagués disposat d'una mica més de temps, el president de la Junta d'Andalusia no hauria estat el candidat a les eleccions autonòmiques del 2 de desembre i, en conseqüència, no hagués acabat com a titular del Palau de San Telmo, l'edifici barroc de Sevilla on hi ha el govern andalús. Però la política té aquestes coses i per un doble accident, el de Casado i la inesperada derrota de Susana Díaz, Juanma Moreno s'ha convertit en el primer president del PP de la Junta d'Andalusia, una veu forta dels conservadors i fins i tot més escoltat que el gallec Núñez Feijóo.
Moreno no té currículum i el seu govern amb Ciutadans i el suport extern de Vox amenaça de ser sobretot un executiu de confrontació, amb el PSOE a Andalusia i amb l'independentisme a Espanya. O amb tots dos a tots dos llocs. La seva primera visita a Barcelona ha estat lluny de la mínima correcció institucional —no consta que hagi demanat cap entrevista al president de la Generalitat—, s'ha reunit amb la Federació d'Entitats Culturals Andaluses i posteriorment ha participat al Dia de Convivència Andalusa.
Les seves paraules sobre la marginació dels andalusos a Catalunya i les afirmacions que no pensa permetre que es trepitgin els drets dels andalusos a Catalunya demostren la seva ignorància o la seva mala fe. O totes dues coses alhora. Parlar dels andalusos que van emigrar en els anys 60 i 70 com una unitat política indivisible és desconèixer la integració que hi ha hagut i que fins i tot ha permès que un d'ells, José Montilla, nascut a Iznájar, a la província de Còrdova, arribés a president de la Generalitat. Tanmateix, queda millor propagar als quatre vents que no permetrà que es trepitgin i es menyspreïn els seus drets.
Per sort, els seus drets estan garantits. Començant pels fonamentals, encara que només sigui perquè no ha calgut una aliança amb Vox per arribar al poder i establir d'aquesta manera un precedent a Europa. Un molt mal precedent sobretot si es volen donar lliçons.