Un dels llasts evidents dels fets esdevinguts a la tardor del 2017 a Catalunya ha estat el protagonisme que ha adquirit des d'aleshores el poder judicial i com s'ha descompensat absolutament el lògic i necessari equilibri entre els poders d'un Estat. La inacció de Mariano Rajoy com a president del govern a l'hora de vehicular a la política totes les demandes de l'independentisme català i el seu fracàs internacional a l'hora de topar amb les urnes en la votació de l'1 d'octubre va portar a un pas endavant del deep state que es va concretar el dia 3 d'octubre en el discurs de Felip VI i un realineament dels poders de l'Estat. Ningú no dubta a hores d'ara que el poder judicial ha aconseguit la preeminència del poder amb majúscules davant el legislatiu i l'executiu. Ho pateix l'independentisme en el dia a dia amb sentències absolutament forassenyades i una repressió sense un final en l'horitzó ja que l'Estat —bé sigui a través del Suprem, l'Audiència Nacional, el TSJC, el jutjat 13 o el Tribunal de Comptes— no cessa d'escorcollar causes noves amb què poder iniciar nous procediments amb nous investigats.

Aquesta anòmala situació d'un poder judicial omnímode i omnipresent no podia conformar-se, és clar, amb regnar tan sols a Catalunya. Per què no també a Espanya? Per què no aprofitar el moment per portar el seu pols a un duel a cara descoberta amb el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias (ara, Yolanda Díaz)? El moment ha arribat en la pitjor situació per a l'Executiu espanyol, que d'un temps ençà sembla estar mancat de brúixola i amb Iván Redondo —el totpoderós guru de la Moncloa— perdut a les seves permanents enquestes. Amb un Sánchez embrancat en una lluita amb Isabel Díaz Ayuso per la Comunitat de Madrid en la qual té molt a perdre, un Pablo Iglesias en el seu paper de candidat que sembla voler cremar el seu últim cartutx en els comicis del 4 de maig i una dreta més envalentida que mai.

Que més de 2.500 jutges acudeixin a la UE i a la CE a denunciar el govern espanyol per risc de violació greu de l'estat de dret no és cap broma. L'Associació Professional de la Magistratura (APM), l'Associació Judicial Francisco de Vitòria (AJFV) i el Fòrum Judicial Independent (FJI) —tres de la quatre associacions de jutges espanyoles, no Jutgesses i Jutges per la Democràcia— sol·liciten a la Comissió Europea que iniciï el procediment establert a l'article set del tractat de la Unió Europea per sancionar un Estat membre per violar valors bàsics de la UE com són els drets humans o l'imperi de la llei. Cosa que, en funció de quina sigui la resolució, podria implicar per a Espanya la pèrdua dels drets de vot al Consell Europeu. Dubto que s'arribi a aquest extrem, però per si no estava ja prou malmesa la imatge d'Espanya a l'exterior, només faltava aquest episodi.

El capital polític que Pedro Sánchez ha dinamitat des que va guanyar la moció de censura a Mariano Rajoy no té cap parangó en els últims anys. L'incompliment permanent de tot el que ha acordat l'ha deixat en un terreny de ningú en el qual el fet d'apropar-se a pactar amb ell acaba convertint-se en una operació d'alta toxicitat. En aquest pols, els jutges no tenen bona part de la raó, ja que el Parlament espanyol ha de poder decidir com es renova el seu màxim òrgan de govern, el Consell General del Poder Judicial. El que succeeix és que la matussera manera de fer les coses de l'Executiu, incapaç de negociar quan no pot imposar les seves tesis, els dona una carta important per regirar-se davant el poder polític.

El govern espanyol beu de la seva pròpia medicina per lliurar en determinat moment el poder polític al judicial perquè li tragués les castanyes del foc davant de la seva incapacitat reiterada de fer política. I els errors es paguen.