En un parell o tres de setmanes, les preses i presos polítics seran traslladats a Madrid per al judici de l'1-O que se celebrarà al Tribunal Suprem. Des de fa alguns dies, i molt més a partir d'ara, la planificació del viatge, el retorn a una presó madrilenya i la preparació del judici amb els seus lletrats ocupa bona part de les hores de les nou persones privades de llibertat pel Suprem. Ja fa temps que a les presons es va decidir que durien a terme una defensa política de la seva actuació i que, en bona mesura, el Tribunal Suprem era un tràmit perquè la decisió està predeterminada des de fa molts mesos. De fet, des de l'inici de la instrucció.
Serà Europa la que dictamini en última instància i es pot pensar que la justícia europea corregirà els molts disbarats que s'han comès a Barcelona i a Madrid. Però per a això falta molt temps. El judici ha de servir per posar al descobert les mentides en què se sustenta tota la causa. Es jutgen uns fets passats que han estat reescrits perquè totes les peces del puzle encaixin, però és important que hi hagi una mirada cap endavant. L'actitud dels nou presos ha de ser la palanca que retrati les insuficiències de la democràcia espanyola.
No es posa gaire l'accent en el fet que el PP, Cs i Vox hagin resolt en poc temps la nova majoria política que ha de governar Andalusia els anys vinents. Primer va ser Cs el que es va fer seu el discurs del PP i ara ha estat Vox el que s'ha apropiat el discurs del PP i Cs. Allò que a Europa escandalitza per l'emergència dels partits d'extrema dreta a Espanya es resol entre l'aplaudiment generalitzat del centre i la dreta. És obvi que el franquisme no se n'havia anat, sinó que estava en letargia.
El judici de l'1-O també ha de qüestionar aquesta Espanya, atès que, en el fons, un fil invisible però molt real vol tornar al blanc i negre. Pactar en aquestes condicions és anar-se'n molt enrere. I cal dir-ho així abans que sigui massa tard.