Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han complert ja 300 dies a la presó. Primer a Soto del Real i des de fa unes setmanes a Lledoners. El temps passa i perfectament podien haver caigut en l'oblit. De fet, en part, van ser empresonats per a això. Perquè els oblidéssim. També com a escarment a l'independentisme durant almenys una generació.
En un món en què la rapidesa de la informació fa que tot duri molt poc, els Jordis segueixen aquí, amb nosaltres, com quan gaudien de llibertat. Si la causa contra el Govern català ja té uns fonaments molt febles, com s'ha vist en els tribunals europeus, les acusacions contra Cuixart i Sànchez són un insult al sentit comú. Acusats d'instigar la multitud quan centenars, si no milers, de documents gràfics i sonors d'aquella jornada davant la Conselleria d'Economia diuen justament el contrari. O el documental realitzat per Mediapro.
Aquest diumenge alguns milers de persones han anat fins a Lledoners a recordar els presos polítics. No és una excepció, com no ho són els sopars grocs o infinitat d'actes per tot el territori. És normal que tot això posi nerviosos els unionistes: la resistència civil no és cosa dels partits sinó de la societat. I no afluixa, el record de la injustícia roman. I les paraules adquireixen el seu just significat. A la presó l'anomenen provisional quan el seu nom correcte hauria de ser discrecional.
Amb els dos Jordis he mantingut durant aquest temps una certa correspondència i també sé pels seus advocats, familiars i amics com estan. Sànchez i Cuixart tenen molt a dir en la Catalunya del futur. La que s'il·luminarà a la sortida del túnel, del qual encara no es veu la llum. Però els que han protagonitzat la repressió tampoc no la veuen i, en canvi, observen com la resistència civil a tanta injustícia no s'esvaeix. Els Jordis van al davant. En to de pau. Com sempre.