Els que hem dedicat molts anys a cobrir sessions parlamentàries a l'hemicicle del parc de la Ciutadella des de la restauració del Parlament l'any 1980 hi hem vist gairebé de tot. Des de la inexperiència parlamentària i la complicitat personal de l'arrencada de l'etapa autonòmica dels principals actors polítics als corrons de la majoria absoluta pujolista. L'aterratge d'un polític de verb afilat com Vidal-Quadras o el desunit tripartit d'esquerres que només es cohesionava per batre Artur Mas. L'engegada del procés independentista, simultani a l'arribada a la política d'Albert Rivera, Inés Arrimadas i les sigles de Ciutadans; la tardor del 2017 amb les lleis de desconnexió, el referèndum de l'1-O i la proclamació de la independència de Catalunya; l'arribada de Quim Torra a la presidència de la Generalitat i un atac personal desconegut fins llavors al Parlament. I, finalment, fa un any, l'entrada de la ultradreta de Vox amb 11 diputats i el 7,7% dels vots als comicis del 14 de febrer.

En molts aspectes, Vox ha substituït Ciutadans, ha ocupat el seu espai ideològic i s'adreça als mateixos votants. Perquè a Catalunya, Ciutadans mai no ha estat vist com el partit liberal que predicava, sinó com una formació política anticatalana i corrosiva, que es mou millor en el fang que en l'acció política. Vox fa servir la tribuna per denigrar l'independentisme, defensar el castellà de manera impositiva i excloent, pretendre acabar amb els mitjans de comunicació públics catalans i fer proclames populistes, moltes d'elles més pròpies d'un país en blanc i negre. Igual que Ciutadans ha fet aquests anys de presència al Parlament.

Quan aquest dimecres des d'un escó de les files dels diputats de Vox s'ha sentit un dels seus diputats cridar "fill de puta" al president de la Generalitat s'ha creuat una barrera que posa en relleu a més de la mala educació el nivell de crispació que està disposada a traslladar la ultradreta a la política catalana. I no serà perquè en aquests últims anys no s'hagi assistit un grau de tensió de vegades insuportable. Però l'insult personal, a plens pulmons i amb aquest nivell de grolleria havia quedat fora del xoc polític. Hi ha molts tipus de parlaments i sempre el que ens ve a la memòria és el britànic, per la seva tradició i per les sessions calentes que es viuen a Westminster. A Catalunya, les sessions no tenen res a veure amb les que es produeixen a Londres i es podria dir que, en general, la tensió dialèctica és menor.

Sigui com sigui, el Parlament, la tribuna d'oradors o l'escó que ocupa un diputat no és una taverna, ni un camp de futbol on els insults són a l'ordre del dia. No és un lloc en el qual es pugui cridar "fill de puta" i es pugui acceptar sense més ni més aquest llenguatge. En aquest cas, ha estat contra el president de la Generalitat, Pere Aragonès, però serveix per a qualsevol. Cert que el diputat de Vox es va retractar i va demanar excuses davant de l'exigència de la presidenta de la cambra, Laura Borràs. Sempre s'ha dit que la política havia de mantenir unes mínimes regles de civilitat, ja que, al final, també és un exemple per a la ciutadania. Òbviament, ara la política és molt lluny d'aquests paràmetres, que formen part d'un passat que no tornarà.

Tant Vox com Ciutadans persegueixen la degradació de les institucions catalanes i es troben còmodes al fangar. Aïllar-los políticament, reduir al màxim possible la seva presència i que siguin algun dia extraparlamentaris ha de ser l'objectiu. Mentrestant, que aprenguin que al Parlament s'hi va a defensar posicions polítiques i que dir a algú "fill de puta" acabarà amb la rectificació i les disculpes o amb l'expulsió de la sala.