Durant tota la jornada d'aquest dimarts va sobrevolar en els diferents escrits enviats des de la presó de Lledoners per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart la necessitat de recosir la desunió existent entre les forces independentistes. La crisi de convivència i també el rancor i l'agressivitat que s'ha obert pas en els últims mesos. La ruptura política i també personal. Estratègica, per descomptat. Però no va ser fins a la nit en l'acte central de la plaça Catalunya de Barcelona, amb milers de persones, que l'exigència als partits de superar la divisió i tornar a la unitat es va fer més evident. Amb missatges directes dels dos líders socials a la presó des de fa un any per una decisió clarament injusta del Tribunal Suprem. Va ser amb les intervencions dels portaveus de l'ANC, la presidenta Elisenda Paluzie, i el vicepresident d'Òmnium, Marcel Mauri. Però també amb crits d'"unitat, unitat" dels assistents.

Les concentracions a moltes ciutats i pobles de Catalunya i davant de les presons de Lledoners, Puig de les Basses i El Catllar on estan reclosos els nou presos polítics, van posar de manifest una vegada més la resistència d'una ciutadania que no accepta la injustícia, la repressió i la pèrdua de drets. Que se sent solidària amb els seus representants socials i polítics a la presó o en l'exili per haver portat endavant els seus compromisos electorals. Els partits estaran dividits però els seus votants es resisteixen que el guió s'escrigui diferent de com ells volen.

Som lluny, molt lluny, de la solució del problema i a prop que la Fiscalia General de l'Estat anunciï les penes que sol·licita per als presos polítics. Serà, segurament, la pròxima pantalla que s'obrirà i que comportarà noves mobilitzacions. L'escarment en forma d'escrit judicial sembla que està molt a punt. I els Jordis, conscients de la irritació que produirà en amplis sectors de la societat catalana, van demanar civisme en les protestes i novament unitat en la resposta.

Difícilment es podran afrontar els mesos que venen si no es recompon la unitat entre les dues formacions majoritàries de l'independentisme, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, i se sap integrar la CUP a les decisions més importants. És cert que l'independentisme ja ha viscut en el passat moments de desacord que va saber superar. Però ara té dos handicaps: els seus principals líders són a l'exili o a la presó i això dificulta la comunicació i els nous lideratges necessiten temps i sort. Un temps que no tenen i una sort que veurem si els acompanya. Potser el més nou és que els partits independentistes no havien tingut mai tants ulls pendents del que fan i disposats a tirar-l'hi per la cara.