Quan el 13 de març de 2013 el cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio va ser designat el 266 Papa de l'Església catòlica, el seu nomenament va ser una sorpresa en ser el primer no europeu des de l'any 741 en ocupar el càrrec. Ni els més optimistes podien pensar aleshores que el papa Francesc seria capaç primer de gestionar una situació realment nova com la inesperada renúncia del seu antecessor en la càtedra de Sant Pere, el després Papa Emèrit Benet XVI i, després, convertir-se en el summe pontífex que iniciaria, en molts aspectes, un camí de reformes i obertura de l'Església catòlica, especialment cap als més pobres i els més desfavorits.

Aquesta actitud valenta després de dos papes com Joan Pau II i Benet XVI, de tarannà molt més conservador, li va ocasionar no pocs problemes amb els sectors més reaccionaris de l'Església que aprofitaven qualsevol gest seu en defensa de les minories o de la pau —sens dubte, una de les seves permanents obsessions— per marcar distància. No deixa de ser curiós que la seva última audiència privada, hores abans de la seva mort, fos amb el vicepresident nord-americà JD Vance, amb qui, malgrat el seu catolicisme practicant i militant, mantenia una posició distant pel tractament de la migració. El papa Francesc havia retret a l'administració Trump la seva política de deportacions, en un gest cridaner i poc habitual. Aquesta reprimenda no havia agradat a Washington i menys encara que ho hagués fet en forma de carta als bisbes nord-americans.

El conclave haurà de decidir entre un papa que continuï el llegat de Francesc o més en la línia dels seus antecessors, Joan Pau II i Benet XVI

El conclave que es reunirà en unes dues setmanes després de la vetlla, funeral i enterrament per decidir el successor haurà d'escollir entre un papa que continuï el llegat de Francesc o un nou titular de la Santa Seu més en línia amb els seus predecessors. El fet que entre els tres últims papes hagin governat l'Església catòlica durant 47 anys ja dona una idea de la transcendència d'aquesta elecció. Els temps especialment convulsos com els actuals necessiten una veu potent que sàpiga mantenir una independència de criteri, allunyada de l'onada política que està marcant el ritme del món.

Els 137 cardenals menors de 80 anys amb dret a vot i que es reuniran a la Capella Sixtina ho faran immersos en un període de guerra i de dimensions desproporcionades en molts llocs del planeta. Tant és així que mai no s'havia parlat tant de la tercera guerra mundial com en l'actualitat. També en un moment en què els Estats multipliquen els pressupostos de defensa com mai. El papa, que no té exèrcit com a tal més enllà de la Guàrdia Suïssa Pontifícia, disposa d'un exèrcit invisible d'uns 2.300 milions de persones que practiquen el cristianisme. No és poca cosa en un moment en què la paraula pau acaba sent tan important.