La primera volta de les eleccions presidencials franceses, que se celebrarà aquest diumenge, mesurarà bàsicament el desencant dels ciutadans amb la política i, molt especialment, amb el seu president, Emmanuel Macron. El fet que el titular de l'Elisi es mogui al voltant del 25-26% de vot, segons els sondejos coneguts, i, el que és més perillós, el fet que no tingui assegurada la reelecció en segona volta davant Marine le Pen, que li trepitja els talons per a la decisiva elecció de diumenge 24, deixa ben clar i net l'enuig o la indiferència dels francesos amb una classe política tradicional que no ha trobat respostes a la crisi econòmica, la qual cosa serà el veritable cavall de batalla en totes les pròximes cites amb les urnes.

No és en això França una excepció. Pedro Sánchez viu una situació similar a Espanya. En ambdós països sorgeixen debats incòmodes per als governants com les rebaixes d'impostos o el control dels beneficis de les energètiques quan la inflació està al 10% i la cistella de la compra s'ha tornat inabastable per a àmplies capes de la societat. A Catalunya, l'últim sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) divulgat aquest dijous donava alguna pista en la mateixa direcció. El PSC de Salvador Illa millorava posicions a les de fa un any per dos motius: és més còmode estar a l'oposició que al govern en aquests moments i acabava d'escurar els últims vots no independentistes orfes d'una posició política forta. ERC, encara que resistia en el sondeig amb certa comoditat, no capitalitzava la presidència de la Generalitat i gestions com la d'Educació són molt millorables. El cas de Junts encara és més paradigmàtic: de vegades, sembla que a molts dels seus dirigents els molesta estar governant i es trobarien més còmodes fent només discursos al Parlament.

Però tornem a França. Totes les cròniques i reportatges que s'estan publicant aquests dies mostren un país malhumorat, fins i tot enfurit. Poca confiança en Macron i por de Le Pen. És cert que la ultradreta porta a l'extrem la demagògia, però el caldo de cultiu per a la candidata del Reagrupament Nacional s'ha anat construint a còpia de la seva falsa moderació verbal i d'una exagerada impermeabilitat a les preocupacions reals dels ciutadans. Així, la ultradreta ha trobat un terreny adobat.

En plena commoció per la guerra de Putin a Ucraïna i totes les incerteses que l'acompanyen, les presidencials franceses són per tot això tan importants i, sens dubte, marcaran un camí a Europa. Almenys a l'Europa més pròxima a nosaltres i amb problemes semblants. Perquè si França té Le Pen, Espanya té Vox. Amb l'afegit d'una llei electoral diferent i que obliga a articular majories, la qual cosa acaba afavorint les aliances entre Vox i el PP. I això és el mateix amb Casado, amb Feijóo o amb Ayuso. Almenys, així ha estat fins ara.