Set anys després que vencés el model actual de finançament autonòmic, el Ministeri d'Hisenda s'ha decidit a obrir el meló de la negociació amb les comunitats autònomes de règim comú, o sigui, totes, tret del País Basc i Navarra. En total, fins a 120.000 milions que s'hauran de repartir ―si no hi ha acord, el govern espanyol haurà de decidir si imposa el model o que tot segueixi com fins ara― i que no servirà per corregir el dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya, un taló d'Aquil·les tan rellevant que qualsevol millora respecte al moment actual que es pugui arribar a aconseguir queda, òbviament, molt lluny de qualsevol criteri mínimament just que reequilibri la situació.

La ministra María Jesús Montero ha elaborat un document de 240 pàgines que pretén que serveixi de base per a la llarga negociació que s'ha de produir i en el qual pondera que tinguin més pes la despesa educativa i la sanitària; també estableix el criteri de població ajustada com un mecanisme de reequilibri per al repartiment de tots els recursos en funció de circumstàncies demogràfiques, socials i territorials. La reacció inicial de les comunitats autònomes ―només sembla, ara per ara, que satisfaci València― permet pensar que s'és molt lluny de l'acord i que Hisenda haurà de posar més diners si vol fer una mica més atractiva la fórmula i sumar adeptes entre els qui ara estan més aviat freds.

Catalunya ha fet saber que, com a criteri general, malgrat reclamar una relació bilateral, serà present als fòrums multilaterals quan el que estigui en joc siguin interessos reals i, òbviament, el cas del finançament és un d'ells. Així ho ha expressat el conseller d'Economia, Jaume Giró, en seu parlamentària i en diferents declaracions, una de les últimes vegades, aquesta mateixa setmana, quan va refusar participar en un lliurament de medalles de Foment del Treball presidit pel rei Felip VI per entendre que a la cerimònia no hi havia interessos a defensar sinó que es tractava d'un mer acte de caràcter purament protocol·lari.

La qüestió rau en com s'exigeix el millor repartiment d'aquests 120.000 milions per a les autonomies de règim comú i es manté la denúncia permanent del dèficit fiscal, que és on s'acaba produint l'estrangulació econòmica de Catalunya. Són aquests més de 16.000 milions d'euros anuals de més que Catalunya aporta a l'estat espanyol i no tornen els que cal tenir permanentment presents en totes les negociacions per no oblidar mai la sagnia que es produeix i que, en definitiva, repercuteix sobre la qualitat de vida de tots els catalans.

Lamentablement, Catalunya no té darrere d'aquesta reivindicació el consens polític que sí que es dona al País Basc i Navarra, però no per això s'ha de deixar de continuar assenyalant l'enorme espoli que es produeix i l'escàndol que suposa. I això ha de ser compatible amb asseure's a negociar el sistema de finançament perquè el dèficit de l'Estat amb Catalunya no sigui encara més gran.