La notícia que el president Jordi Pujol, de 92 anys, estava sent operat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona d'una isquèmia cerebral i que l'objectiu dels metges era netejar el coàgul que s'havia generat i revascularitzar el cervell, ens ha deixat tocats a tots aquells que, moltes vegades des de la discrepància i altres des de l'afecte, hem tingut l'oportunitat de conèixer de prop qui és, sense cap mena de dubte, la figura política catalana més destacada de les últimes dècades. La Catalunya del segle XXI, la que ha plantat cara a l'estat espanyol per convertir-se en un estat independent, no seria la que és sense la ingent tasca nacionalitzadora de la societat que va impulsar el catalanisme, més ben dit, el nacionalisme, com a columna vertebral per defensar la llengua i les institucions catalanes.

Pujol ha declarat sempre que ell no era independentista perquè en la seva generació eren molt pocs els que creien que podien doblegar l'estat espanyol. Però la política són fets i obra de govern. I és aquí on els passos fets per no ser dependents són incomptables. També les pugnes i els desafiaments. Si no, com s'hauria fet l'actual Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació? Abaixant el cap i acceptant les engrunes de Madrid, segur que no. Deia el president Josep Tarradellas, una vegada que algú li va preguntar per què no feia un pols al govern del llavors president Adolfo Suárez, en un tema relacionat amb les diputacions: "Miri vostè, tinc 80 anys i les batalles amb Espanya sempre es perden". Aquesta era la mentalitat d'aquella època i potser l'únic que podia fer Jordi Pujol en aquells anys era sembrar perquè una altra generació collís els fruits. O no hi hauria hagut una diferència si el 1980 hagués guanyat les eleccions Joan Reventós en comptes de Jordi Pujol? Algú és capaç de sostenir-ho amb la més mínima convicció?

Aquest mateix cap de setmana, Jordi Pujol, que ja havia superat la fase més dura de l'ostracisme d'aquests últims anys i havia normalitzat la seva presència en actes públics, parlava del seu llegat i ho feia amb una certa preocupació. D'altra banda, amb la lògica inquietud de qui ha estat indiscutiblement un referent polític i té en el seu historial una obra de govern de 23 anys. Aquest llegat és normal que tingui desafectes i crítics, com no pot ser de cap altra manera en una societat plural com la catalana i que s'expressa políticament des de la ultradreta de Vox fins als anticapitalistes de la CUP. Però és un error pensar que aquest és el sentiment majoritari de la societat catalana, capaç de distingir entre un error personal i una gestió política que llavors tenia una entitat i un sentit, també un sentit d'Estat, que avui costa de trobar. Aquella Generalitat que de vegades era més una il·lusió que un centre real de poder i altres vegades tenia un poder tan gran que a l'estranger preferien conèixer l'opinió de Pujol que la del president del govern espanyol, tenia prou entitat perquè a ningú el deixés indiferent.

Ara, Pujol, es recupera de l'operació d'un ictus greu i els metges estan esperançats. Amb l'interrogant no menor de si deixa seqüeles i afectació a la zona que regeix la parla i l'escriptura. Això dependrà del temps en què el cervell estigui en isquèmia. L'agenda del president Pujol tornava a ser a la tornada de l'estiu més plena que mai de persones d'ideologies diferents que encara continuaven buscant en ell un signe d'aprovació o de complicitat. "Jo no faig política", deia últimament sempre un Pujol insaciable que sabia perfectament gairebé tot el que uns i d'altres li anaven a explicar. Era la seva frase més utilitzada i una mostra de com als 92 anys es pot continuar sent un referent indiscutible.