Els plans de Pedro Sánchez de tenir una legislatura tranquil·la, còmodament instal·lat a l'esquerra política i situant Vox, PP i Ciutadans en el mateix pla d'oposició al seu govern, van saltar pels aires amb la pandèmia del coronavirus i la crisi econòmica associada, que serà molt dura, intensa i llarga. No hi haurà a Espanya recuperació en V -costa trobar una lletra de l'abecedari que identifiqui, ara com ara, com serà la sortida del túnel i tan sols l'economia alemanya aporta dades d'un cert vigor econòmic; i, com ja s'està veient, el turisme no ens traurà de pobres aquest estiu ja que els estrangers ni arribaran als aeroports, ni entraran per la frontera francesa amb el seu automòbil en una quantitat suficient per poder salvar la temporada d'estiu. Ha començat juliol i Barcelona és buida de turistes, els principals hotels encara romanen tancats, la ciutat registra unes dades preocupants a múltiples sectors i a la costa catalana els números continuen sense sortir.

Aquesta situació agreuja el panorama econòmic i deixa encara més Espanya a mercè de Brussel·les a l'hora de plantejar la distribució dels fons europeus i les reformes que, des de la Comunitat, seran una exigència, no una recomanació. Els primers missatges comunitaris ja han comportat un cert realineament de les aliances polítiques a Madrid amb un paper més gran de Ciutadans, com s'ha vist en l'aprovació de les últimes pròrrogues de l'estat d'alarma, en la comissió parlamentària de la denominada reconstrucció i en els primers flirtejos de la negociació dels pròxims pressupostos generals de l'Estat. També el PSOE està treballant en rebaixar la tensió amb el PP, una altra de les exigències que a Sánchez li arriben des de diverses cancelleries, com Berlín. Brussel·les vol també que el PP faci renúncies al seu paper d'oposició a tot per obrir una via Sánchez-Casado, avui del tot inexistent. Felipe González també treballa en això i desplega les seves influències en els sectors mediàtics i empresarials de Madrid.

El viratge del vaixell governamental està sent lent però invariable: tot a la dreta, sembla haver ordenat Pedro Sánchez. La incògnita que ningú no s'atreveix a resoldre de l'equació política és què acabarà fent Podemos i fins on les estructures de la formació morada resistiran una agenda que no és la seva, sobretot respecte a les obligacions econòmiques que imposaran tant Brussel·les com els socis comunitaris. Ho veien tot de color de rosa fa tan sols sis mesos amb diversos ministeris per primera vegada des de l'inici de la transició espanyola i una certa capacitat d'influència per desenvolupar una agenda social i algun tema econòmic estrella com l'impost als rics, que avui ja es troba en un dels últims calaixos després de donar-li el PSOE una sonora carpetada. Hi ha un cert consens, tanmateix, que, a curt termini, l'elecció de Podemos està més que clara i la coalició governamental està assegurada ja que per davant encara hi ha uns quants mesos per dissimular i fer-se el despistat sobre les instruccions que s'aniran rebent.

L'independentisme haurà de fer els seus comptes. De la mateixa manera que Mariano Rajoy va fer el salt a tots els seus compromisos econòmics amb Artur Mas amb l'excusa de la sortida de la crisi el 2011 i allà va quedar flotant en la negociació el pacte fiscal, avui un altre president, Pedro Sánchez, s'apresta a repetir una estratègia similar que té un únic missatge: les reivindicacions de Catalunya han d'esperar. Diferents intèrprets per a la mateixa cançó.