Oriol Junqueras, bastant més prim, amb roba d'abrigar —fora de la presó cau aiguaneu i els voltants estan coberts per una fina capa blanca—, somrient, és el segon d'una fila de presos amb visita sol·licitada prèviament a la presó d'Estremera. Va directe al locutori número dotze. Agafa l'auricular del telèfon i comença a parlar amb l'energia de qui té pocs dubtes sobre els passos a fer, l'estratègia a adoptar, el paper que ha d'exercir Esquerra, la composició de la nova Mesa del Parlament, la investidura del president de la Generalitat, la seva disposició en aquesta nova etapa a Catalunya...

Setanta dies han passat des del dilluns 30 d'octubre en què va recollir les seves coses a la Conselleria d'Economia de la rambla Catalunya, que era a la vegada seu de la Vicepresidència del Govern. Aquella tarda l'havia vist per última vegada en una sala dels soterranis de la seu d'ERC, al carrer Calàbria, mentre al pis superior es reunia l'executiva del partit. Eren hores de tensió. Al matí el president Carles Puigdemont havia fet pública la seva arribada a Brussel·les, ciutat en la qual pensava romandre juntament amb diversos membres del Govern per evitar ser detinguts.

A Junqueras, aquell dia, el preocupaven dues coses: els consensos interns i, si entrava a la presó, la seva família i, en particular, els seus dos fills petits. En aquell fred locutori d'Estremera, a través d'un vidre, amb alguna dificultat per escoltar i sota la constant mirada d'un funcionari de presons que controla que es compleixin les normes, al vicepresident el continuen preocupant les mateixes coses. Fins i tot queda una mica lluny la seva declaració del dia 4 davant de la Sala Penal del Tribunal Suprem que li va denegar la posada en llibertat.

"La pitjor nit ha estat la de Reis, ni Nadal, ni Cap d'Any; cap de totes les nits a la presó no s'assembla a la solitud del dia 5", comenta amb evident nostàlgia. No molt lluny, al locutori número 3 hi ha el conseller d'Interior en funcions, Joaquim Forn. La seva germana i el seu cunyat l'han anat a veure. Junqueras i Forn comparteixen cel·la des que els també consellers Carles Mundó i Raül Romeva van abandonar Estremera. Els dos parlen bé del seu company de cel·la. S'ajuden, és evident. I s'animen. També és evident. Segurament, els dos pensen el mateix: l'altre ho necessita més.

Crida poderosament l'atenció com pot estar tant al corrent del que passa amb la poca informació que rep. El seu equip té instruccions concretes i ell espera respostes també concretes. Que ningú no es despisti i la mirada posada al Parlament, Govern i les municipals de la primavera del 2019. Ningú als despatxos i tots els candidats al carrer, aquesta és la seva recepta per fer el salt en alcaldies i regidors.

No hi ha rancor en la seva conversa. Però si amb algú està molt dolgut és amb el PSC. No és política, és una cosa més profunda i que té a veure amb l'escassa empatia que han demostrat amb la situació dels presos. Li costa entendre que la discrepància política arribi a aquests extrems. "Com es pot no tenir ni que sigui una reacció humanitària", diu en veu una mica més baixa, com dient-s'ho a si mateix.

Dirigint-se a tres persones del partit i de la seva màxima confiança els torna a explicar l'ABC de la política junqueriana: "Hem de ser més i més forts; més en el sí i menys en el no. Sergi Sol, Raül Murcia i Isaac Peraire, l'alcalde de Prats de Lluçanès, l'han escoltat centenars de vegades. A un profà no deixa de sorprendre'l com de previsible fa Junqueras la política. "No tinguem manies a invertir a llarg termini", afirma mentre els seus companys de partit assenteixen amb el cap.

Reclama dades i més dades de l'economia catalana, quadres amb què poder fer articles i poder lluir una gestió francament bona de gairebé dos anys. Les dades estan a la vista, encara que sap que pel que fa a les complicitats empresarials, Esquerra té encara un llarg camí per recórrer.

I el futur? No es fa il·lusions respecte a la seva sortida immediata de la presó, encara que confia que podrà estar en la sessió constitutiva del Parlament del proper dia 17. "El dia 17 hi seré; si puc, esclar." I després? No ho sap i tampoc no vol pensar només en això. Segurament, en els propers mesos estarà on li toqui. Però per saber on és, caldrà esperar encara una mica.

La seva última reflexió és sobre com consumeix el seu temps a presó, entre llibres, cartes, esport —fins i tot una mica tennis— i sortides al pati. "El temps passa bastant ràpid, però aquí tot és molt lent i passen moltes coses". Un timbre avisa que falten cinc minuts, el que vol dir que ja se n'han consumit 35. Mira Brussel·les, Barcelona, els comuns, la CUP. Tot gairebé en actitud telegràfica. Un segon timbre avisa que el temps s'ha acabat i segons després a través de l'auricular no se sent res i a través del vidre és impossible enviar-se missatges.

Abandonen els locutoris en ordre invers a què han entrat. Junqueras sap que més tard el visitarà en la seva condició d'advocat Joan Ignasi Elena, que va actuar com a portaveu del Pacte Nacional pel Referèndum. Forn espera aquest dimarts el conseller en funcions Jordi Turull. El rictus somrient amb què havia entrat a la sala ha desaparegut del seu rostre. Fora continua caient aiguaneu que no qualla, desapareix sobre l'asfalt. Dins, fa fred. El dia és tan gris dins com fora d'aquest edifici immens de tot just 10 anys d'antiguitat.

I un continua sense saber, mentre creua successius controls de seguretat, per què estan els dos polítics —igual com els Jordis— a la presó. En quin moment l'Estat va decidir que, sobre tot, el que faria amb els independentistes seria donar-los un escarment.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat