L'ingrés a la presó sense fiança decretada pel jutge de l'Audiència Nacional dels set independentistes acusats de terrorisme i de pertànyer als ERT (Equips de Resposta Tàctica), que el fiscal descriu com "una organització amb estructura jerarquitzada que pretén instaurar la República Catalana per qualsevol via, incloses les violentes" és un salt important en l'articulació del fals relat que prova d'armar l'Estat espanyol sobre la situació de Catalunya. Sense proves acusatòries convincents, sense antecedents dels detinguts, sense cap acció violenta realitzada, per petita que sigui, sense artefactes explosius al seu poder, costa molt donar per bona, sense més, la versió policial. Més aviat sembla, com en altres ocasions, que les coses s'estiguin exagerant amb un objectiu polític evident: acovardir l'independentisme davant de les sentències del Tribunal Suprem als presos polítics que es coneixeran d'aquí a dues setmanes.

Quan vaig assenyalar fa diverses setmanes que Pedro Sánchez havia decidit jugar-se la seva sort en unes noves eleccions amb el tema català com a eix central de la seva campanya, tampoc no creia que la posada en escena arribés tan lluny i ser tan arriscada per a la convivència a Catalunya. La línia que s'està creuant és enormement perillosa atiant l'opinió pública espanyola a confrontar-se no amb l'independentisme pacífic català sinó amb una inexistent violència a Catalunya a la qual se li vol donar forma de terrorisme organitzat, estructurat. Només hi falta afegir: una ETA catalana. El circ de Ciutadans al Parlament va en aquesta direcció i el seu requeriment al president del Govern espanyol en funcions perquè apliqui el 155 abans que hi hagi "algun mort", també.

Els valors de Catalunya, la defensa de la seva ciutadania, no poden acabar al fang i trepitjats per un grup de malvats que només estan pendents d'un grapat de vots

A diferència dels fets d'octubre del 2017, en què l'Estat va anar a remolc de tot el que succeïa a Catalunya, en aquest cas ha decidit armar una resposta exageradament contundent, convençut, potser, que l'evident caos a les files independentistes jugava a favor seu. És probable que la resposta política sigui just la contrària i que JxCAT, ERC i la CUP puguin trenar més fàcilment acords que fins ara no han estat possible. I que també els comuns, situats entre dos focs, s'hi sumin, a alguns. En aquesta resposta han d'estar les institucions catalanes, el Parlament i el Govern, provant de canalitzar l'enorme malestar d'una part molt significativa de la societat catalana. Una resposta democràtica que impedeixi que la mentida s'apoderi de la confusió actual. Els valors de Catalunya, la defensa de la seva ciutadania, no poden acabar en el fang i trepitjats per un grup de malvats que només estan pendents d'un grapat de vots.

La demanda de l'independentisme pot no ser compartida però és justa i legítima. El camí que s'ha emprès per anihilar el moviment, qui sap si fins i tot amb la il·legalització dels seus partits, no conduirà a cap altra cosa que no sigui una confrontació i una frustració més grans. Perquè el conflicte català mai no ha estat judicial sinó polític. Això tan fàcil d'entendre en altres països del nostre entorn continua semblant avui una barrera infranquejable. Per molt que costi d'acceptar-ho.